Markdown DOCX PDF

Proust2

UB · test proust 2

06/11/2026 62 min Apunts de classe · Literatura universal
# Tema de la classe **Temps, narració i identitat en Ricoeur, amb Agustí i Aristòtil com a referents** El tema central que apareix a la transcripció és la relació entre **identitat**, **temps** i **narració**. La classe desenvolupa aquesta qüestió a partir de **Ricoeur**, amb una aplicació a **Agustí** i una comparació amb **Aristòtil**. També apareix la metàfora com a mecanisme per pensar l’experiència humana i el temps. # 1. Resum dels punts principals ## 1.1. Identitat: ID i IPSE A la classe s’explica la distinció entre **ID** i **IPSE** com dues dimensions de la identitat. L’**ID** s’entén com la “posició mateixa” o la unicitat material del que existeix al llarg del temps. L’**IPSE** és la consciència que una persona té de la seva pròpia identitat, és a dir, la manera com construeix la seva semblança al llarg del temps. Segons l’explicació, la identitat no és una cosa fixa, sinó una **construcció dialèctica** entre aquests dos pols. La identitat, igual que altres qüestions de la filosofia de Ricoeur, es configura narrativament: com ens expliquem a nosaltres mateixos i com la consciència va variant amb el temps. ## 1.2. La narració com a condició de comprensió del temps Un dels eixos centrals és que la narració és la **condició identificadora de tota experiència temporal**. Es diu que el temps, com a realitat abstracta o metafísica, no tindria significació per a nosaltres si no fos a través de la narració. La narració permet donar forma a l’experiència temporal i convertir-la en una trama intel·ligible. Aquesta trama organitza la vida segons criteris d’**unitat** i **intel·ligibilitat**, i permet distingir moments singulars i esdeveniments que poden integrar-se en la pròpia història. La classe insisteix que no hi ha experiència temporal humana que no passi per la narració: el temps només esdevé humà quan és narrat. ## 1.3. Agustí: el final, la retrospectiva i la vida com a relat En relació amb **Agustí**, s’assenyala que el més important per poder fer un relat narratiu de la pròpia identitat és que **comprenem retrospectivament la nostra vida**. Sense la idea d’un final que doni una totalitat retrospectiva, no hi hauria possibilitat de construir aquestes conclusions sobre la vida. La classe vincula aquest punt amb el sentit cristià escatològic del final: la vida s’entén com un camí orientat cap a un final que permet llegir retrospectivament el conjunt. També es destaca que el **llibre XI** d’Agustí comença amb la pregunta **“Què és el temps?”**, una pregunta presentada com a difícil i gairebé impossible, però que obre l’anàlisi agustiniana del temps. ## 1.4. El temps en Agustí: memòria, atenció i espera La transcripció exposa que, per Agustí, el temps no és simplement una successió lineal, sinó una tensió entre **passat**, **present** i **futur**. Aquesta tensió es formula a partir de tres dimensions: - **memòria**: el passat presentitzat; - **visió** o **atenció**: el present; - **espera** o **expectativa**: el futur presentitzat. Es diu que el passat és memòria, que el futur no existeix encara, sinó com a espera, i que el present és el lloc de coexistència i tensió entre aquestes dimensions. La percepció temporal és, per tant, una experiència de **no coincidència** amb nosaltres mateixos. Un exemple especialment clarificador és el de **cantar una cançó**: abans de començar, n’anticipem la totalitat; mentre la cantem, una part és memòria i una altra és expectativa; quan acaba, tot passa a la memòria. Aquest exemple serveix per mostrar la **distensió temporal**. ## 1.5. Interioritat i ànima La transcripció insisteix que aquesta percepció temporal no es produeix en un lloc extern, sinó **dins de l’ànima**. La distensió temporal és interior, i aquesta interiorització és important perquè fa possible la narració. Primer cal percebre aquesta distensió per poder narrar-la. Això es vincula amb la idea que la consciència està sempre distesa entre memòria, visió i espera. La narració neix d’aquesta estructura interna i permet configurar la vida com una totalitat. ## 1.6. Aristòtil: la trama i la diferència entre història i poesia La classe introdueix **Aristòtil** per explicar el concepte de **trama**. La trama es defineix com una **construcció**: un acte o una categoria de composició que imposa concordança en la disconcordança. S’explica que la trama és una activitat creadora i que, en la **Poètica**, Aristòtil diferencia entre **història** i **poesia**. La història diu allò que ha passat; la poesia diu allò que podria passar. Per això es diu que la poesia és més filosòfica i elevada que la història, perquè expressa allò general i no només allò particular. La trama ordena els fets d’una manera **versemblant** i **necessària**, i fa emergir l’intel·ligible de l’experiència. No es tracta d’una imitació externa de la realitat, sinó d’una manera humana d’ordenar els fets. ## 1.7. Literatura, configuració i lectura A la part final, la classe vincula la literatura amb una relació entre **dimensió cronològica** i **dimensió no cronològica**. La literatura permet entendre millor la configuració del temps i de l’experiència real. Es parla també de **prefiguració**, **configuració** i **refiguració**, en el sentit que els textos permeten entendre millor el temps i la realitat a partir d’una forma narrativa. La lectura pot fer que entenguem una història “del revés”, veient com el final i el començament es corresponen necessàriament. Així, la literatura no només narra experiències, sinó que fa productiva la paradoxa del temps i ajuda a comprendre la vida com una trama. # 2. Resum esquemàtic per repassar - **Tema general** - Relació entre **identitat**, **temps** i **narració** - Referents: **Ricoeur**, **Agustí**, **Aristòtil** - **Identitat en Ricoeur** - **ID** - posició mateixa - unicitat material al llarg del temps - **IPSE** - consciència de la pròpia identitat - construcció de la semblança al llarg del temps - Identitat com a **construcció dialèctica** - Configuració **narrativa** de la identitat - **Narració i temps** - La narració és la **condició identificadora de l’experiència temporal** - El temps és abstracte/metafísic - Sense narració, el temps no té significació per a nosaltres - La narració organitza la vida amb: - **unitat** - **intel·ligibilitat** - La trama integra esdeveniments en la història pròpia - **Agustí** - Relat de la pròpia vida com a **comprensió retrospectiva** - Cal un **final** per donar totalitat al relat - Pregunta central: **“Què és el temps?”** - El temps és un **temps negatiu** - Temps positiu només com a **eternitat** - **Temps agustinià** - **Passat** = memòria - **Present** = atenció / visió - **Futur** = espera / expectativa - **Triple present** - El temps és una **distensió** - La percepció temporal és interior, dins de l’**ànima** - **Exemple de la cançó** - Abans de cantar: - expectació de la totalitat - Durant el cant: - el passat passa a memòria - el futur és expectativa - En acabar: - tot passa a la memòria - **Aristòtil i la trama** - La **trama** és una **construcció** - Organitza els fets amb **concordança** - És una activitat **poètica** - Diferència entre: - **història**: allò que ha passat - **poesia**: allò que podria passar - La poesia és més **filosòfica** perquè diu allò **general** - La trama fa emergir l’**intel·ligible** de l’experiència - **Literatura i lectura** - Relació entre dimensió **cronològica** i **no cronològica** - **Prefiguració / configuració / refiguració** - La lectura pot fer visible la necessitat interna del relat - La literatura ajuda a pensar la paradoxa del temps # 3. Dubtes i fragments pendents de verificar - **No consta en la transcripció** una identificació clara i segura de totes les referències deformades o incompletes. - **No consta en la transcripció** una formulació neta de la “distinció de Haraker”; la referència és incerta. - **No consta en la transcripció** una identificació precisa de “Ricard” en alguns passatges; podria ser una referència a **Ricoeur**, però la forma exacta no és sempre clara. - **No consta en la transcripció** una lectura segura de “Prous / Prus”, que probablement apunta a **Proust**, però això no queda explícitament confirmat en tots els trams. - **No consta en la transcripció** una conclusió final tancada de la classe; l’últim tram queda interromput. ## Conclusions La classe defensa que **la vida humana, el temps i la identitat només es poden entendre plenament a través de la narració**. En **Ricoeur**, això es formula mitjançant la dialèctica entre **ID** i **IPSE**; en **Agustí**, a través del **triple present** de memòria, atenció i espera; i en **Aristòtil**, mitjançant la **trama** com a forma de donar ordre i intel·ligibilitat als fets. La literatura apareix, així, com una eina per pensar el temps viscut i la configuració del jo. ## Tweets finals 1. **Quan el temps no es deixa atrapar, li poses trama i a veure si s’està quiet. Spoiler: no, però almenys fa sentit.** 2. **Agustí mira el rellotge i diu: “Passat, present i futur? Jo només veig memòria, atenció i espera fent networking.”** 3. **Aristòtil: “La història explica què ha passat.” La poesia: “Jo t’ho ordeno tan bé que ara sembla inevitable.”**
Ver transcripcion
La figura central de la obra, para mí, la segunda, y cómo esa imposibilidad de llegar a una definitiva, que sea imposible, y a partir de eso...

En relación también con ese sentido original, como entender que una perspectiva como anterior, un poco de la identidad, y hay constancia...

Hace tantos años, no terminé de ligar.

La pregunta per què avui seríem aquí. O sigui, no exactament per aquí, però per exemple, perquè s'ha portat... Es parla d'una estructura narrativa perquè, en el Premi Nobel de la Vida Lluta, en aquest cas, tocarà en el temps. Llavors, molt breument. I de mixt, jo recomano la resta de la distinció de Haraker. La distinció de Haraker és... Però, expliquem-nos en els altres...

Llavors, la diferència entre ID i IPSE és bàsicament. Són dues veus llatines per anomenar el que podríem dir dues vessant dos aspectes de la identitat.

L'ID és la posició mateixa, la posició material, la unicitat material del que avui existeix al llarg del temps, això es diu l'ID, i l'IPSE és la consciència que, per dir-ho així, aquest objecte, podríem dir, aquesta persona, té de la seva pròpia identitat. És a dir, el programa que ella mateixa construeix aquesta semblança al llarg del temps i, per tant, aquesta donació de semblança.

Llavors, el que diu Ricard és que la nostra identitat és la construcció dialèctica entre aquests pols. Entre, d'alguna manera, com nosaltres ens expliquem a nosaltres mateixos i a la nostra pròpia consciència, com, malgrat ser les mateixes persones, o sigui, malgrat ser el nostre mateix i d'ident, la nostra consciència va variant al llarg del temps. Llavors, d'alguna manera, la identitat de Ricard es desplega...

Les identitats es despleguen entre aquests dos pols, que són l'idealisme. I són uns pols equivalents, ja veurem una mica de l'extensió i l'abansenció en els dos temps. Simplement, no cal que us ho plantegeu ara amb dir que és una manera d'introduir allò que és clar en la filosofia o en la teoria de Ricard, que és que totes les qüestions des de la identitat fins al temps estan construïdes amb una configuració narrativa i dialèctica entre dos pols.

... entre dos pols, que és el de la identitat i els límits de la distinció. Llavors, la consideració de l'antropologia o el que és el fenomen dels expressos, bàsicament aquí l'única... Clar, sembla una mica lliure i no sé si ho hem parlat amb algú. Però l'únic que jo volia deixar clar o l'únic que és important que tingui a primera nota és el fet que en Augustí, en les conclusions...

aquelles conclusions, allò que és el més important, allò que està bé clau perquè Agustí pugui fer aquest relat narratiu de la seva pròpia identitat, és el fet que al final és a partir que nosaltres comencem a comprendre retrospectivament la nostra vida. És a dir, sense la idea d'un final que li doni una totalitat retrospectiva, que seria la narració de la nostra vida, no hi hauria possibilitat que Agustí tingués aquestes conclusions.

És a dir, el sentit cristià escatològic del terme final, com que ens dirigim cap a un final a partir d'un principi, aquesta idea de restricció cristiana del temps, que és amb un endemne cristià, no podia ser d'una altra banda, per això d'aquesta manera des del naixement de Jesús ens determinem com una segona, una segona, la paraula, que vol segon avallament, per dir-ho així.

No sé, o sigui, anàvem retor una mica, queda clar? Alguna qüestió més? Perquè clar, una mica això... Avui reprendrem, és a dir...

Avui reprendrem, o sigui, us aviso que avui és la classe, per dir-ho així, de missió hiperpropiada de l'agost, o sigui, avui entrarem en aquesta idea, la idea que era que era matèria i narració, aplicada Agustí i Aristòtil, la meva idea seria, no sé, fer una massa de classes, però m'agradaria intentar-ho avui, llavors ho farem a través de la flama.

mesurada en el joc, en general està basat en el que era. En concret,

Per si parleu una mica, per aquells que no sapigueu qui és Riquer, o com exactament Riquer, aprendrem des del principi. Temps i narració és una obra capital, perquè hi ha Riquer que cristal·litza...

i la intuïció amb la metàfora que va desenvolupant i que va solidificant és la idea aquesta que hi ha una tensió constitutiva entre la nostra experiència ordinària, les coses, que de vegades són ordinàries

aquestes experiències. I d'aquí la necessitat, per exemple, de la metàfora, perquè la metàfora justament cobreix allò que està a les defores de la nostra realitat ordinària.

És la realitat ordinària, quotidiana, per dir-ho d'alguna manera. Llavors, gràcies a la metàfora el que es vol dir és que el que es fa és redescobrir la nostra experiència de tal manera que cobrim allò que ordinàriament està a fora de l'experiència. Llavors, d'alguna manera, ell està apuntant, per la metàfora, després agafarà la identitat, també hi ha el temps, aquí hi ha la generació, està apuntant unes categories...

Perquè allò que fa aquella operació, només que amb la metàfora, però desemboca i més importantment en el temps, és...

és alucidar, clarificar, precisar el caràcter temporal de la nostra experiència humana. És a dir, ell, al que diu, és el caràcter determinat, l'essència de l'experiència que nosaltres fem al món, és la temporalitat. És a dir, és el fet que la nostra experiència en aquest món és finita, i per tant el fet que sigui finita fa que nosaltres tinguem una consciència de primer, per dir-ho així, de la nostra intucció existencial.

és la temporalitat. El primer que nosaltres constatem de tots és la temporalitat, sigui el que sigui, no? Llavors bé, d'una banda tenim aquesta experiència habitual, habitual, no us ho he d'explicar perquè està d'alguna manera incorporada en la nostra percepció. Però d'altra, allò que fa la nostra consciència és intentar-se l'explicar, no? I el que fa és anar a la casa, amb el llenguatge, d'alguna manera explicar aquesta experiència.

Aquesta experiència a nivell temporal, a través del llenguatge. I com que la consciència necessita el llenguatge per explicar-se ella mateixa i la realitat, d'aquí per això no ens basta lliure, necessitem llibres per estar explicant-nos nosaltres mateixos, d'aquí neix el que requerem anomenar la narració. La narració és la condició identificadora de tota experiència temporal.

El temps és una realitat metafísica, és una realitat abstracta, és una realitat cosmològica, és una realitat a la qual nosaltres no podem arribar. No tindria significació per nosaltres si no fos a través de la narració. És a dir, en el moment en què nosaltres narrativizem, estem complint no pas una funció literària, sinó una qüestió gairebé antropològica. Estem fent un curtmat al temps.

Evidentment, situo alguna cosa entre aquesta experiència i la nostra narrativa.

És a dir, la trama és la manera més breu en què nosaltres esclarim la nostra experiència temporal per tal de fer-nos sentir existir.

És a dir, si nosaltres no féssim aquesta narració i nosaltres no configuréssim de manera humana el nostre temps, nosaltres no entendríem, no sabríem, no ens situaríem, no ens podríem explicar a nosaltres mateixos. I aquí l'intent d'identitat, això de l'identity crisis, es podria dir així una mica la traducció. Llavors, per dir-ho d'alguna manera, la trama, per dir-ho, és el coerció que dota de sentit la nostra experiència natural.

Perquè la trama és allò que permet que organitzem la nostra vida segons uns criteris d'unitat, intel·ligibilitat, que donen nascentes i de la teologia. És a dir, en el moment en què nosaltres ens plantegem la nostra vida, la nostra existència segons la categoria negativa de la trama, nosaltres podem començar a distingir les elements. Si no tinguéssim aquestes categories...

narratives de la trama, nosaltres no sabríem què és el que ens ha passat, què és un episodi d'un sentit, d'una trama que és la nostra pròpia vida. D'alguna manera, el fet que nosaltres tinguem aquestes narracions, allò que ens permet és distingir aquests moments singulars d'aquests esdeveniments. Què és un esdeveniment? Un esdeveniment és allò que és susceptible, aquestes parts d'aquestes peces del tren de crostes, susceptibles de ser...

integrades a la nostra història. Per tant, d'alguna manera, el que ens permet la narració és reintegrar modes excèntrics, m'agrada aquesta paraula perquè no és només que siguin extravagants sinó que estan fora del centre, imaginar una experiència temporal que no passa per la idea, per dir-ho així, filosòfica del temps. És a dir, tot això que està explicant...

...el fet que nosaltres narrativitzem la nostra experiència temporal a partir de les trames ens permet imaginar el temps diferentment de com ho imaginaria un filòsof.

quan es pregunta què és el temps i quan intenta fer l'extracció. D'alguna manera, de les trames, les desconfiguracions narratives de Ricard, que si la trama és que tenim identitat, allò que demanen és treure-ho dins de les preguntes més complicades dintre de l'esquena de la filosofia que dic, la vida viscuda per entendre'n i la vida aclarida, la vida explicada. Llavors, per entendre'ns, el temps de la narració...

és el temps eminentment humà. És el temps que nosaltres tenim entre el temps cosmològic, per entendre'ns, el temps de la justa, simplement, i el temps, diguem-ne, del dia a dia. El temps que marida entre aquests dos, és a dir, el cap i la cua d'aquest vellantar, és el temps que nosaltres ens narrem. I aquest relat que nosaltres construïm el podem construir a través de les...

...de les categories de la llengua. Gràcies a aquest relat arribem a unes experiències tan col·lectives que si intentéssim explicar-nos els nous a través de la narració, sinó a través de llenguatge conceptual i filosòfic, com dirien en la teoria. I és el mateix, la pregunta d'avui, en els acabant, que es fa a Agustí al principi del llibre, quan diu què és el test.

Aquesta pregunta de què és el temps ningú no sap respondre i alhora tots sabem què és el temps, no? Aquesta distensió entre el coneixement intuitiu i el coneixement expressat, no? I la dificultat, el coll d'ampolla, de com ho posem en paraules una cosa que intuitivament és evident, no? Per tant, la trama no explica, o sigui, no necessitem, perquè ja era el temps, i nosaltres ens preguntem què és el temps, ens porta el temps, és una trama, no les pot...

però no és important perquè respongui una veritat, sinó que és important perquè ens permet comprendre com funciona el temps, com vivim nosaltres el temps. I potser això és més important que una perspectiva, no?, de la meva temàtica. Llavors, d'alguna manera, requereix aquí, per dir-ho així, us explico una mica perquè l'interès és això, perquè m'agrada molt la meva introducció posterior de l'Anna Punt, no?, requereix...

Perquè a partir de la trama, a partir de la narració, allò que està fent és permetre que hi hagi una identificació subjectiva entre les persones. En el moment en què algú ens narra l'esfera vida, nosaltres som capaços d'identificar-nos subjectivament en aquesta posició de narrador. I precisament per això el subjecte no és pas diguem-ne altra cosa que la...

capacitat de privadència d'identificar-se pràcticament amb tots els implicistes, des del costat dels altres. Requereix una capacitat de literatura, d'apuntar una mena de pragmàtica ètica respecte als nostres propis actes, respecte a la relació de la nostra vida, etcètera. Llavors, per fer una mica els punts vici del lloc on ens situem. Requereix un matí...

a mantenir, a coordinar, a indestriable entre temps, identitat i narració. És a dir, el temps, la identitat són configuracions narrativitzades d'aquesta dimensió simbolitzadora que, altrament, seria apolèmica. Llavors, per respondre a aquesta rellevància del temps, que són preguntes filosòfiques, allò que fem és donar-los una forma narrativa. Per tant...

Hi ha una resposta, perquè així evidenc que en canvi, quan nosaltres intentem perseguir la identitat, no existeix. Llavors, per conèixer, per comprendre, per interpretar, que seria...

Requert, a més, té una cosa interessant que es lliga una mica amb la vuit d'aquesta bastatologia cristiana, que a més explica la relació amb Agustí, malgrat que

el fet que passi per aquí fa que hi hagi una mena de secreix que faci que sigui impossible

cantar. És a dir, quan nosaltres pensem i esbrutegem el temps, hi són unes coses normals, pensem-nos en una resposta tancada, una resposta filosòfica, i en canvi que la configuració sigui narrativa fa que en la pròpia trajectòria de la narració s'estimin coses que el text mateix no preveu. Per tant, aquesta variació narrativa, aquest relat, introdueix evidentment una idea de determinació,

una idea de totalitat, en el moment en què està apuntant cap a un cercle, un principi i un final, però una cosa d'incompressió, és a dir, estem entenent una totalitat però mai estem arribant, no ens escollirem mai i per això estem tota l'estona referent aquesta configuració dels textos, per això estem tota l'estona explicant-nos, per això estem establint, jo diria, una intriga amb la nostra pròpia vida, què passarà ara?

la Bíblia. Aquesta nit és una iniciativa que nosaltres tenim sobre les nostres pròpies vides.

És la nostra acció que fa fondes aquestes apories filosòfiques de l'identitat a través de la intriga narrativa, que és una intriga de configuració que denota d'una banda les limitacions de la filosofia, perquè la filosofia no pot arribar fins aquí, però les limitacions mateixes de llenguatge, que estem sempre a totes les formes de referència. Per tant, la narració el que fa és...

evidenciar, quan nosaltres ens narrativitzem, quan nosaltres ens configurem a nosaltres mateixa narrativament, allò que estem fent una vegada és evidenciar que és impossible de passar aquells conceptes de forma directa i obscura o de forma no narrativa, però d'una altra estem evidenciant també que l'única manera de dilucidar alguna veritat autèntica sobre aquests conceptes és fer-ho narrativament. Per tant, estem dinamitzant una cosa...

aliment, a partir del qual configurem la nostra experiència cultural de l'existència. I la nostra capacitat de ficció que passa per aquestes configuracions narratives, allò que ens fa és retornar-nos l'experiència cultural per tal que ens en tornem a...

apropiar. És a dir, no existeix una experiència temporal que no passi per la narració, la narració d'allò que fa humà el temps. El temps no és humà si no és narrat. Llavors, podeu veure que aquí hi ha un cercle absolut entre dues paraules, temporalitat i narració. Tot món narratiu és temporal. Tot allò que ens interessa de la narració també és...

la temporalitat amb la qual augmenten aquestes narracions. És a dir, d'alguna manera, allò que ens està dient l'Iker és que el que ens interessa de les històries és la tensió entre infinitud i infinitud que presenten aquestes històries. Allò que ens interessa d'aquestes configuracions narratives és com disposen, com temporalitzen aquestes experiències o experiència bàsica d'alguna, de tothom, i són i no són els presents.

La forma com s'articula narrativament i la narració és significativa només quan ens parlen de capilaritat. Això, podria dir, és el que requereix, no? A planteja com a ipot. Per demostrar això, diguem-ne que el que fa és dedicar dos capítols a construir...

Agustí i l'aula d'Aristòtil. Llavors, Agustí l'utilitza per parlar de la paradoxa del temps, una mica allò de la presa, d'aquest que no pot anar a fer. I Aristòtil l'utilitza per introduir després de la poètica, el concepte de trama, que precisament és allò que utilitza Aristòtil. Si, per exemple, l'expressió que poses sobre la taula és aquest gènere de paper, aquesta multiplicitat.

Aquesta multiplicitat de peces que ell genera amb aquesta intensitat és el que ve a fer la seva obra. I en Aristòtil, en canvi, el que poses sobre la taula, aquesta multiplicitat de trames, és una operació poètica a partir de la qual el que fas és ordenar tota aquesta dispersió. I l'article de la Celentani i de l'Aristòtil fa això. Però criticar el que fa és contraposar a Agustí i Aristòtil amb una relació d'imatge invertida.

I llavors, si us sembla, us he dirigit una miqueta malament al doctor, d'acord? Llavors, ara entrarem al que seria concretament com...

Concretament com ho fa Agustí. El que diu l'Agustí i sobretot el llibre 11 d'Agustí, que és el llibre sobre el qual direm ara, perquè ara es basa perfectament en el comentari de la nostra història. Molt bé. L'Agustí. El que tenen en compte l'Agustí...

És a dir, des del principi és un temps negatiu. És un temps negatiu perquè el temps positiu, l'únic temps positiu que podria existir, l'únic temps feliç, seria en referència a l'eternitat. És a dir, l'eternitat és l'únic temps en el qual...

El nostre temps en el qual nosaltres estaríem com a moders, en el qual la nostra energia espiritual, etcètera, però les sol humanes estan infinitament, no? I des del principi, inherentment, mancades. I la nostra deficiència ontològica és la nostra mortalitat, no? Llavors, la seva anàlisi del temps sempre estarà cansada d'alguna meditació, no? Que només s'entén amb aquest recurs humà de veritat. No? Sí, i justament al final de la capítol

Aquest present simultani, que seria aquesta paraulcança del destí, no? Que només Déu pot viure en aquest present continu, no? En canvi nosaltres, com que el tenim compartit, doncs vivim malament, no? Llavors, el temps, per dir-ho així, a l'Agustí, no?

Sempre totes les coses poden avalar-se sols. Llavors, com comença el llibre onze? El llibre onze comença amb una pregunta en llatí, no? Que podeu dir, no? Perquè era xulo, no? Hui és en tempus, no? O sigui, què és el temps? Aquesta és com el primer gran dubte de... Una pregunta absolutament, diguem-ne, impossible en el sentit que ens estàñá...

...impossible en el sentit que ens assenyala. Perquè, clar, això és una pregunta ontològica que ja apunta a la seva pròpia antirromia, diguem-ne, interna, no? Llavors, aquí el que diferencia Agustí, ja és el que diferència, són dues coses. D'una banda, clar, distència... ...ànima... ...sí, la distància de l'ànima...

i l'intenció. Llavors, clar, l'esperití és bàsicament allò que entenc Agustí i és l'experiència mateixa que nosaltres tenim del temps. És l'atenció constant en la qual vivim, en el present, el passat i el futur. I és aquí on se sent Agustí. En canvi, la intenció és el tacte, la pretensió...

La pretensió d'unia que existeix a través de la trama, que és el contrast entre la realitat. Aristòtil i hauríem de dir en parlàndola de facto, va dividir els contrastos. És aquesta antítesi sonora, que quedarà també d'intenció a partir de la qual ens movem en realitat ja més. Llavors, el primer que es pregunta Agustí, no? Ha estat, no? El temps existeix o no existeix?

D'una banda ens diu que no existeix, perquè surto amb paranoia, amb altres paranoies i quan nosaltres dins present no tornarà, no hi és per sempre, per tant, què hi hauríem? Sempre que tot allò que apareix no ho tenim, siguin els aquí. No hi ha res que nosaltres puguem dir això és, si ens està tota l'estona descartant coses que no són. Però fixeu-vos que és interessant perquè...

perquè la manera d'Agustí, així com tothom va ser escèptic, ell no acaba amb aquest escepticisme. És a dir, malgrat que no pot trobar una definició positiva per a la direcció del temps, hi ha una qüestió que és un coneixement intuïtiu mateix del temps. O sigui, ell té una mena de confiança en el llenguatge, és una paraula una mica d'anàlisi del discurs, però l'ús del llenguatge que té li permet resistir la tesi de l'escepticisme.

Precisament perquè hi ha un sentit comú que està estratificat en el llenguatge i que li permet sostenir la tesi.

I que permet sostenir la tesi que el fet de parlar que no sapigui el que és, és. La forma sensata, la forma projectiva, existeix alguna cosa, d'alguna manera diríem que hi ha una enigma, però no hi ha ignorància, hi ha un coneixement previ que no sabem ni com conceptualitzar. Fixeu-vos que aquesta és una de les definicions que fa Agustí de l'amor, aquest desig, aquest saber, malgrat que no ho puguem saber.

no podem saber, la nostra història no és saber, és la voluntat de saber. D'alguna manera, el temps no puc saber què és, però sé que existeix per la manera com em passa, per la manera com està articulat el llenguatge. I per què sé que existeix? Per exemple, perquè aquesta paradoxa allò que fa és, no gens més que

És una percepció que la meva experiència és una percepció que de alguna manera fa que sigui impossible negar que existeix. D'alguna manera aquesta confiança, Maria Roig, allà on va néixer, és resistir a aquest escepticisme.

La idea de Masuda és un primer dic cap a aquest escepticisme, no? Perquè allò que ens diu és que el temps té una duració, per tant, si té una duració, és alguna cosa, però evidentment no és suficient, no? O sigui, d'alguna manera és suficient, però no ens diu res, no? Llavors, aquí Agustí té molts de problemes, diríem, perquè, clar, existeix alguna cosa, però què existeix, no? Llavors, se busca Déu, no?

Llavors, clar, Agustí, al final d'aquesta investigant, com he dit abans, el que fa a situar és Déu d'una part, perquè el que diu de Déu és que Déu és una eternitat, és una eternitat que està fora del temps, que no el podem arribar a conèixer perquè està fora de la nostra mortalitat, i que aquesta temporalitat és una altra cosa seva, que no és un present continu, com diríem, clarament. Llavors, què descriu Agustí en el moment que està donant aquesta investigació del temps?

...con que el futur no hi és encara, con que el passat ja no hi és, con que l'últim dia és un present que tampoc sé el que és, per entendre'ns, el que farei serà ajupogar-ho tot dins d'aquest present. Si tu muntes un present en el qual inclous això en una idea de simple present, el que farei és aixamplar literalment el present per incloure passat, futur i present.

I aquí arribem a una noció molt interessant, potser una mica aplicada, però és interessant, perquè diu, és el moment en el qual, si estem dient això d'aquí, ens adonem que fins ara hem utilitzat els adjectius passats com a substantius i ara només utilitzem-los com a adjectius. I clar, en el moment en què tu utilitzes una cosa i la estàs fent una referència. Per tant, el present, no, era aquesta referència, aquesta socialització...

El passat és memòria, és a dir, el passat és l'únic que no sé. Per això la memòria és tan important, perquè la memòria és el passat presentitzat. No existeix el futur, el que existeix és l'espera o l'expectativa del futur. Per tant, el que existeix present és ara d'aquesta expectativa del futur.

És un present de les coses passades, memòria, és un present de les coses presents, la visió, i és un present de les coses futures, que és la expectativa que facin aquestes coses. A través de la memòria, de la visió i de l'expectativa.

allò que fa Agustí és, en una dialèctica, fer interaccionar memòria, atenció i espera. I llavors, d'alguna manera, el temps ha deixat de ser, per dir-ho així, al·lunar per esdevenir simultani. I en aquesta simultanitat és on s'introdueix aquesta distensió, perquè és evident que la nostra percepció del temps és la percepció del trànsit actiu.

En aquest trànsit actiu, d'alguna manera, el passat ha deixat futur. I en aquest procés de trànsit no arribem mai a coincidir amb nosaltres mateixos. És a dir, ens declarem que d'alguna manera és allò, la percepció temporal més evident és la no coincidència entre aquest present, aquest futur i aquest passat. És a dir, en un moment en què nosaltres veiem que no som passat, que encara no som futur,

i ja no som passat, que som alguna cosa entre mig que no sabem ben bé, estem tensos entre aquests dos cors. I això és eminentment la percepció temporal. Això és el que és, no? Llavors, sembla una mica així com repassada, però Agustí mateix posa un exemple que heu llegit i que crec que és prou entenedor, que veig ja que em decita, i que jo també us l'he llegit jo, que vol que encara...

...Ho tinc clara, amb una intensitat. O sigui, quan nosaltres estem cantant i cantant una cançó, podeu imaginar que la vostra cançó preferida, ella està referint-se a un psalm, que és aquella licència històrica que és important. Ell diu així, quan desitjo cantar una cançó, una vuda, abans de començar, la meva expectació em plou la totalitat. És a dir, abans que nosaltres cantem una cançó, sabem com va aquella cançó, és a dir, tenim la totalitat en ment de la cançó.

Per tant, un començo, tot allò que vaig recordar amb ella relacionat amb el passat s'amplia en la meva memòria. La vitalitat d'aquesta acció es dilata pel brutal valor i velocitat, i en aquesta exportació per allò que encara recitaré. Si en el moment que jo estic cantant una cançó jo soc conscient de què he cantat i de què encara he de cantar, o sigui, anada cantant i ja sé com estic, no?

Llavors la meva cançó segueix sent present i per ella passarà allò que era futur per convertir-se en passat. És a dir, la meva cançó és aquesta planificació tan brutal a partir del qual ja ho he cantat i per tant m'obligo, però encara ho recordo per entendre'n el que sé o no estic, i soc conscient d'allò que vindrà, perquè si no no em sortiria gairebé una cosa. I en el moment que això es verbalitza,

disminueix l'expectació i és un col·lumpte de la memòria perquè vaig deixar d'ella allò que ja he cantat i que de cop la meva cançó està acabant. Al final disminueix l'expectació, ha acabat la protecció i passat internament a la memòria. És a dir, al final de la cançó és el judici, el moment en el qual ja no hi ha expectativa de futur. És a dir, tot ha passat a la memòria, tot ha passat al passat.

han anat passant, han anat passant. Han anat passant i seguirem circulant. Per tant, és una manera molt clarificadora, molt fàcil d'entendre aquest trànsit a partir del qual Agustí entén aquesta distensió temporal. Fixeu-vos que la qüestió a partir del qual està explicant això és un procés que és fàcilment extrapolable, aquesta idea de totalitat, alts dies i paral·lels.

El que dicta l'acció, la seva identitat, es refereix a també a cada part i a cada síl·laba de la mateixa. És a dir, no només de la menció, sinó com pronunciem una paraula.

a nivell microscòpic, també estem en aquesta tensió. Com també en una acció més llarga de la qual funciona que en sigui una part. Això mateix passa en tota la vida humana, de la que formen part totes les accions de l'home. I així passa igualment en el curs d'una vida, dels fins dels homes, de la qual formen part totes les vides humanes.

de les vides humanes, és a dir, la història. A partir d'aquí, Agustí és capaç d'entendre el que seria el temps. Fixem-nos que allò que té Agustí és situar

situar aquesta percepció temporal a l'interior, és a dir, a l'ànima. Aquesta atenció de la qual està parlant és la interiorització, aquesta distensió, no es percep en lloc extern, es percep dins de l'ànima. Aquesta atenció precisament és dins, no? Aquesta interiorització de la distensió, allò que fa aquesta percepció del canvi.

Garvin, per exemple, allò que fa és fer-nos conèixer aquesta distància interiorment i justament podria haver de clavar el camp narratiu. És a dir, la narració és possible en el moment en què nosaltres percebrem aquesta distensió interiorment. D'alguna manera, aquesta extensió parteix de la percepció d'això. És a dir, nosaltres no podríem narrar, no tindria sentit narrar.

L'acció, la narració en progressió del temps, no mos deia per la narració, si fos directament això. Primer hem de percebre això, perquè narraríem. Llavors, d'alguna manera, la consciència està distesa, perquè sempre és present en ella aquesta naturalesa emocional d'aquestes tres distàncies de memòria, visió i expectativa. Allò que la nostra ànima recorda, veu i espera,

i espera, és aquest desfaltament i el recordem d'això acostumat per punts amb la carnitat. De la qual cosa no s'oblida tota l'estona perquè l'experiència narrativa del temps no només és l'espírit, aquesta ànima privada, diguem-ne, respecte a l'experiència vital del temps, sinó aquesta ànima mortada, aquesta ànima primada de l'exclusivitat, un present que és el present del benefici.

Precisament el llibre d'Agustí és interessant aquí, diu que Déu és aquell que ho ha sentit tot. No significaria que ell estigués al final de totes les nostres cançons, ell ja sap d'on venen, on acaben, llavors d'alguna manera nosaltres tenim aquest deure intern.

Perquè nosaltres preferim haver sentit un merçó que no pas sentir-lo, no? O sigui, fixeu-vos que cada vegada que sentim una cançó no sabeu si us agrada o no, no? Perquè realment com que no sabeu com acaba la nota és el moment en què això deu sentir i dieu ah, una altra vegada, perquè ja ho podeu anticipar, no? El moment en què surt aquest agil, igual com una història o qualsevol altra cosa. Per tant, Déu es defineix per aquesta possibilitat de veure

possibilitats d'haver-ho sentit abans que ho estiguem sentint. A mi vosaltres som aquells que estem contínuament dient-ne sentit. Per això és tan important la narració, això de la conjuració narrativa, és necessària perquè és aquesta possibilitat en vida d'haver sentit les coses. En canvi, en la temporalitat divina, d'alguna manera, si algú aquí vol fer una mica de poesia, podríem dir que la narració, la conjuració narrativa, és la nostra possibilitat de tenir un tastet del que seria...

Llavors, fixeu-vos que l'Agustí hi ha aquesta tensió constant entre la multiplicitat de l'experiència temporal, el present dividit, una narració que s'ha de fer i que és conscient que no acabarà mai d'unificar...

i aquesta atracció, el que seria la intentió, que seria d'alguna manera la concentració interior. I parlem de concentració. L'home més concentrat és aquell que és capaç de tenir al cap aquest triple present. Estem concentrats i estem en un altre temps, una mica aquesta idea. Llavors, tot això perquè, recordeu potser, com una mica el temps...

...és que en el plantejament d'això, en el plantejament d'aquesta qüestió, en realitat aquest desig de permanència que després està respost de facto...

...s'ha pronunciat, no?, a través del gest que li ha fet de reconstruir la seva vida a les confessions. És a dir, d'alguna manera ella anhela aquesta capacitat de reescriure, d'explicar-se, configurant activament la seva vida per tal de llançar aquesta distensió i aquest és precisament el gest fotològic que nosaltres acabem de llegir quan arribem al llibre 11.

És el gest que, en efecte, explicant-se la seva vida, disposant la seva vida en forma d'una trama, un esdeveniment. Per tant, d'alguna manera, la narració que nosaltres hem llegit realitza les condicions que es descriuen al llibre 11. I, per tant, el llibre 11, d'alguna manera, fa l'arqueologia col·locada al final d'un exercici que ja s'ha fet, que ja ha estat acomplet.

Llavors, d'alguna manera, allò que diu Agustí és situar el temps dins de l'ànima, aprofundir en la temporalitat, malgrat que ell voldria abolir-la, i d'alguna manera, a través d'aquest exercici de memòria, que és aquest acte de recordar la seva vida, aquesta relació entre les parts.

La nostra manera de ser gairebé condemna. En aquest terme mig entre la temporalitat i l'eternitat, que és la memòria, allò que ens permet la narració, allò que l'ha fet Agustí, és agonitzar.

és advertida a la qual convé arribar a través de la drama, que fixeu-vos que és tan narratiu, és configuració narrativa d'aquesta distància.

I justament ara entrarem al tercer, la trama. I aquí és el moment en què jo diria, va, ja hem parlat del primer, Agustí, ara estem anirant endreça què és la trama, és a dir, com Agustí allò que en realitat és aplicar aquesta idea trampa de configuració narrativa a aquesta denominada expansió de la seva distensió analítica.

Algun dubte, alguna qüestió abans d'atendre el discurs de la trama? Quan parlaves, per exemple, del passat, del futur, m'ha quedat molt clar, no? La memòria és passat present i futur és perspectiva de present, però el present com a tal ha quedat una mica... Què seria en aquest...

Què seria? Potser el present. O sigui, com ell diu la visió, diu que és un present, és a dir, les coses que en aquell moment tenim a l'abast. Fixa't que quan parlo de present triple, no? Quan he dit d'esclavament, allò que estem tenint és el present de manera que gairebé es confondria. Sembla com si el present com a tal no existís, sinó que només queda passat.

Si quan ell diu visió, potser més que visió és el moment en el qual són presents la memòria i l'expectativa. D'alguna manera, Boira va donar el que seria el moment present perquè el que seria un lloc de trobada de la tanària entre present i futur. Sí, diu visió, però al final jo crec que és més això, el moment de coexistència.

en tensió, en el diria, en el moment en què estem concentrats, en el moment en què estem tensionats, atenció, és el moment del present. És això. Alguna qüestió més així mentre per fer això? Fem un concepte de trampa, d'acord? Va, concepte de trampa. Aquí al darrere.

Aquí el tenim. Recordeu que portar sobre la taula Aristòtil està fet per Ricard a propósito, per tal de puntualitzar o termininar el que seria això que hem parlat de la distància. D'alguna manera, ell utilitza Aristòtil per parlar de l'intenció.

La trama es una construcció. Llavors, què és la trama? La trama és construcció, per tant, la intenció és construcció, per tant, apuntaré de resistència, no? La trama diré que aquí millors, si m'interessa, apunto, en tot cas. La trama es podria definir com un acte, un acte, que això és important, que actua aquí.

la categoria de composició que imposa concordança en la distància, en la disconcordança. La trama seria allò que, segons Aristòtil, ordena aquest seguit de moments des de moments. Fixeu-vos que utilitza la trama que diu que és mimètica. Quan parla de mimesi no està parlant de mimesi metafòrica, és a dir, no està parlant d'una imitació.

la realitat, sinó que està parlant d'una imitació com una activitat humana en la qual nosaltres disposem els fets imitant un sistema que ja tenim nosaltres posats. Llavors, la mimesi referida a la trama és perquè la trama és una activitat que ens ensenya alguna cosa. Llavors, quan jo estic parlant de fer

és una activitat creadora i d'aquí Aristòtil no poètica, no? Poètica és allò precisament que crea una cosa. Per tant, la trama allò mateix és disposar uns fets que a priori podrien estar desballats, no?

Disposar-nos amb concordança, de manera que tingui plenitud, totalitat i una extensió apropiada. Que diria Aristòtil. Teleies és plenitud, oles és ampliació, i meimetros és l'extensió. Llavors, la trama és un tot que per Aristòtil té una virtut, i això és molt important, de divinànça. És a dir, la trama centra de ser...

La trama sempre segueix la probabilitat i o la necessitat. És a dir, no està basada en l'experiència, sinó en uns efectes d'urbanització, que són uns efectes literaris. Per tant, els vincles no són naturalistes, no són realistes, són simplement referits a la versemblança d'això. I aquí la distinció que sempre se cita i sempre és molt important

entre l'història i la poesia. Bàsicament, allò que diu, que diu, no els diferencien perquè les coses van bé, no és possible falsificar Odo i no per això seria poesia en canvi d'història. La diferència està en que un dir allò que succeeix i l'altre allò que podria succeir.

Per això la poesia és més filosòfica i elevada que la història, perquè la poesia diu allò general i la història allò particular. I això és possible perquè la poesia, allò que està fent és utilitzar el mecanisme de la trama. És a dir, la trama allò que fa és un seguit de fets que es treuen una instrucció i és un encadenament necessari

i versemblant. Encadenament necessari i versemblant segons uns patrons universals, rionals, fluid, anteriors, d'una manera de serietat pràctica, ètica, pública. És a dir, que l'acció inventada dels poetes allò que fa és estructurar-se basant-se en un vincle intern, no en accidents externs, que és la manera com la història passa. O sigui, la història no ha de ser versemblant. La història simplement

ha passat així. O sigui, a l'última, si ens expliquen coses inversemblants no es podria ser. En canvi, d'un poeta sí que es podria ser, perquè és ell que diria com encadenar la trama. Llavors, la trama és el procediment mitjançant el qual es fa emergir l'intel·ligible de la vicina en cara. És a dir, allò que la nostra vida sembla tal qual.

És a dir, allò que faria és allò que té la síntesi de la intel·ligència. Llavors, aquí no té a veure la puntualitat. No té a veure que una cosa sigui precisament esclava. El que té a veure és la part semblança. Per tant, d'alguna manera, allò que està fent Aristòtil és, a través d'un acte poètic...

...és la disparança. És que passen coses que no han passat. I la tasca que ens imposa aquesta mateixa experiència és la construcció de trames.

La nostra activitat verbal restableixi, així que viscuda amb aquesta necessitat de tindre aquesta semblança, aquesta cosa poètica. I, per tant, parlàvem d'aquest fet poètic al qual Aristòtil, Agustí, diguem-ne, fa referència en el moment en què s'intenta estilar les seves composicions. Perquè justament aquest estilar...

Això, simplement. O sigui, com que d'alguna manera la construcció de la trama no és una imitació externa

estem a Agustí, fixeu-vos, sinó que ella aquesta fet és partir de la pregunta filosòfica del text per tal de construir una obra que sigui una solució poètica, una solució pràctica a la par d'obra de la distensió i de la intenció. Per tant, això ho fa, fixeu-vos, en l'àmbit de la interioritat. Això és molt important, que situa això a la interioritat i d'alguna manera...

I justament en aquesta interiorització hi ha un dilema, que és per Aristòtil fixar-vos que no és, diguem-ne, publicar, és a dir, de ser, probablement, pastar unes coses, de ser humans, és a dir, que després d'ella, bàsicament, una regla se'm va escorçant, uns fetes cobrir va escorçant i de tant en tant, simplement construïm a partir d'aquí que existim. Això, sí, és problemàtic perquè en un moment, el temps obscur, parlem de la nostra interioritat, ja diguem-ne, allò que hem de fer és...

fixeu-vos que ja hi havia principis greix, algun moment en què vosaltres sou capaços de saber si hem entès l'història o no. És el moment en el qual...

Llegim el començament d'una final i el final d'un començament i ens diem que això portava això, necessàriament. És a dir, aquest és el moment d'entrar en la titulació. Quan són capaços de llegir el text del revés. Quan la nostra, diguem-ne, culminació narrativa ens permet de reunir necessàriament totes les accions de la trama a partir de, malgrat aquesta distensió que és justament la lectura.

a partir del qual filem. Justament això fa Agustí. Ens col·loca aquesta mena de... Ens demostra fins a quin punt això era aquest centre, cert, aquest concepte del que construeix el que seria això. No és una trama, no és una trama que es construeix en aquesta distensió.

Llavors, així, com a conclusió pel que fa a Ricard, no? Ricard, em dic que el centre Ricard, la famosa, tan de junt que és terra, flexió, etcètera, a l'estil de l'Agustí, que l'hem tingut a l'estudi. Ricard parla que la finalitat, una finalitat principiàl, no és la finalitat, és una situació sistèrmica, ha de ser que no ha de ser com una història de narrativa sistèrmica, no sé què, jo què diu

és a dir, en el moment en què nosaltres costa amb el caràcter temporal de la nostra existència, que la nostra activitat reflexa és la de negar-nos-la. Es forma en la mesura en què s'articula.

els textos, els confessions, diguem-ne, que estem conscients d'això, allò que fan és maniàntar una prefiguració d'aquesta existència temporal que nosaltres fem, perquè ho vam fer,

a la temporalitat i la refiguració que pren en el moment en què nosaltres llegim. És a dir, que d'alguna manera la literatura és aquest sentit vital a partir del qual nosaltres hem fet prefigurat les preguntes, hem refigurat a partir d'una manera

a partir d'una configuració que és la configuració de la real. És a dir, que els temes ens permeten entendre millor aquell del qual venien, justament en referència amb aquell temps que ens permet imaginar la configuració. Llavors, simplement, és aquesta combinació de la dimensió cronològica, que és la nostra experiència, amb una dimensió no cronològica.

I això és el mateix, per exemple, que el que he indicat respecte als judicis. Realment, nosaltres portarem una impressió, podem formular un judici, és perquè sota un mateix concepte...

som capaços de unificar una diversitat de fenòmens o de qüestions, no? Per tant, l'altra anàlisi, allò que fa, és fer productiva la paradoxa del temps. És a dir, si nosaltres ens intentem explicar què és el temps a partir de simplement investigar filosòficament, haurem d'anar en la poètica que Agustí dirà una estratègia en el seu llibre, per exemple.

Jo crec que fer per entendre què és una dada. Justament Agustí haver avançat el llibre Moser. És a dir, que d'alguna manera Agustí havia avançat el llibre Moser, havia arribat a resoldre de facto el que seria la pregunta de què és el temps. Només per ser irònic, d'alguna manera, la resposta és simple a través de la fugèric, de relativitzar la paradoxa de la temporalitat. D'alguna manera, la nostra

la resposta és el mateix temps? Això és el que seria navegar aquest tema. Llavors, a partir d'aquí, el dimecres aproximadament s'ha de començar a aprendre això una mica, però ja ha encarat la prus. És a dir, què fa Prus respecte a això?

I a la una de la nit