Markdown DOCX PDF

test cap roig transcrip 30 seg

26/10/2026 54 min Crónica temática de ponencia
# Cap Roig inaugura su segunda edición con una reflexión sobre naturaleza, humanidades y música **Contexto de la sesión.** La intervención tuvo lugar en el Auditori dels Jardins de Cap Roig de la Fundació La Caixa, en la segunda edición de las Trobades de Cap Roig, una iniciativa impulsada por l’Observatori Social de la Fundació La Caixa y l’Escola Europea d’Humanitats. Tomaron la palabra representantes institucionales y organizadores, entre ellos Laura Vellán, alcaldesa de Palafrugell, y Alessandro Baricco, presentado como ponente inaugural. La sesión se abrió con una invitación a compartir ideas, preguntas y conversaciones en torno a “el sentit de la natura”. **Un espacio para pensar sin ruido.** La apertura subrayó que estas trobades nacen como un lugar de encuentro entre humanidades, ciencias, artes y pensamiento crítico. Se insistió en la voluntad de sostener una conversación “reposada”, lejos del ruido cotidiano, para intercambiar ideas y construir una reflexión compartida. También se dijo que la primera edición había tenido una respuesta muy positiva, lo que llevó a dar continuidad al proyecto. En esta segunda edición, además, se planteó un formato más ambicioso y, según se afirmó, más internacional. **La pregunta por la naturaleza.** El eje temático se formuló de manera directa: “Què significa avui la natura per nosaltres?”. La sesión vinculó esa pregunta con transformaciones ambientales, tecnológicas y culturales de nuestro tiempo. Se señaló que el programa de los días siguientes recorrería ese interrogante a través de conferencias y diálogos. Entre los temas anunciados figuraban el Mediterráneo, la creación literaria, la inteligencia de las plantas, la memoria de los paisajes, la biodiversidad, la identidad y la genética, las nuevas libertades, el futuro de las imágenes, la inteligencia artificial y la manera de imaginar el futuro. **Las humanidades como marco común.** Uno de los mensajes centrales fue que los grandes desafíos contemporáneos no pueden entenderse desde una sola disciplina. Se defendió la necesidad de que la ciencia dialogue con la filosofía, y de que entren en conversación la mirada de artistas, escritores y pensadores. En esa línea, se reivindicó el valor de mantener vivas las humanidades como forma de entender el mundo y de no perder de vista la condición humana. La sesión presentó esa mirada como una necesidad frente a los cambios del presente. **Cap Roig como lugar de encuentro.** El espacio fue descrito como algo más que un lugar bello: un ámbito donde confluyen paisaje, cultura y Mediterráneo. Se insistió en que la naturaleza no era solo el tema de las conversaciones, sino también una presencia constante en el propio entorno. Desde esa perspectiva, Cap Roig aparecía como un escenario adecuado para una reflexión sobre la relación entre las personas y el mundo natural. La intervención concluyó que ese marco físico daba sentido a la propuesta intelectual de las jornadas. **El humanismo como valor europeo.** Laura Vellán agradeció a los organizadores y expresó el orgullo de Palafrugell por acoger a figuras vinculadas a lo que llamó cultura europea. En su intervención evocó el humanismo, la música clásica y la mitología, y habló de la cultura europea como fundamento de valores que han moldeado la manera de vivir, los estados y las naciones desde el Renacimiento hasta hoy. También afirmó que Europa pone siempre al ser humano en el centro de su esencia propia. **Europa ante el cambio.** La alcaldesa advirtió de que todo parece estar a punto de cambiar si no se actúa con firmeza e inmediatez. Dijo que muchos temen que la Europa conocida y valorada pueda desaparecer “d’una volada”. A su juicio, el nombre de Escola Europea d’Humanitats resulta especialmente acertado porque expresa una afirmación de fondo: no hay que empequeñecer la vida que tenemos, sino fortalecerla. En ese marco, las jornadas fueron presentadas como “un clam a favor de la ciutadania”. **Baricco y la música como puerta de entrada.** Alessandro Baricco agradeció la invitación y explicó que la ocasión coincidía con la publicación de un nuevo libro en catalán y castellano, titulado **Breu història herètica de la música clàssica**. Dijo que quería hablar de la relación entre los humanos europeos y la naturaleza a través de la historia de la música clásica. A partir de ahí, planteó una lectura amplia del vínculo entre sonidos, cultura y Europa. Su intervención se desarrolló como una reflexión histórica sobre la forma en que los europeos han entendido y tratado el sonido. **Del canto gregoriano al nombre de las notas.** Baricco situó el comienzo de esa historia en el canto gregoriano, descrito como canto litúrgico y monódico. Explicó la tradición según la cual estos cantos habrían llegado de diversos lugares del mundo cristiano a Roma, y recordó la leyenda del papa Gregorio con el colom, símbolo del Espíritu Santo. A partir de ahí, sostuvo que durante siglos los sonidos fueron recibidos como si procedieran de Dios y no como algo que pudiera controlarse. En ese marco apareció Guido d’Arezzo, el monje benedictino al que atribuyó la decisión de poner nombre a las notas: “ut, re, mi, fa, sol, la”, más tarde convertidas en do, re, mi, fa, sol, la. **La irrupción de la polifonía.** La historia continuó con la aparición de una segunda voz, siglos después, en la escuela de Notre-Dame de París. Baricco describió ese momento como una novedad que dejó a los fieles estupefactos, comparable al efecto que producen los frescos en perspectiva. Esa incorporación abrió un nuevo mundo musical y marcó, en su relato, el paso desde una música puramente receptiva hacia una construcción más compleja. A partir de ahí, la música empezó a ensanchar sus posibilidades, aunque ese proceso tardó siglos en producirse. **Monteverdi y la música como expresión.** El ponente situó en Monteverdi un cambio decisivo al hablar de la “segunda práctica”. Según explicó, en ese momento la música dejó de ser entendida solo como un regalo de Dios y pasó a servir a la expresión humana. “La música ha de servir a l'expressió”, dijo, para subrayar que el compositor ya no se limitaba a recibir sonidos, sino que los dominaba para decir algo propio. Esa transición, en su lectura, señala el paso de la música como don divino a la música como lenguaje humano. **Modernidad, dominio y Europa.** Baricco relacionó ese proceso con la modernidad europea y con el impulso de dominio sobre la naturaleza. Mencionó a Beethoven como figura de una época en la que el ser humano utiliza lo creado como instrumento, y recordó que mientras se escribía la Novena sinfonía también se abrían obras de ingeniería como el canal de Suez. En ese marco, describió el piano como “una màquina” y afirmó que la música clásica europea refleja una historia de selección, reducción y control del sonido. También recurrió a la idea de “l’home i el seu regne” para describir una mentalidad del siglo XIX. **Una historia para entender Europa.** La intervención propuso que la historia de la música clásica ayuda a comprender la sensibilidad europea. Baricco afirmó que Europa también es esa historia de dominio, con una tradición que va desde la recepción espiritual del sonido hasta su uso técnico y expresivo. Concluyó que la música clásica no es solo una sucesión de obras bellas, sino también una forma de entender quiénes son los europeos y cómo se han relacionado con la naturaleza. Tras su intervención, quedó inaugurada la segunda edición de las Trobades de Cap Roig. **Citas destacadas.** “Què significa avui la natura per nosaltres?”, “els grans desafiaments del nostre temps no es poden entendre des d'una sola disciplina”, “la música ha de servir a l'expressió”, “Fins aquell moment d'allà, la música era un regal de Déu” y “l’home i el seu regne” fueron algunas de las formulaciones más significativas de la sesión. **Acciones o recomendaciones.** No consta en la transcripció. **Preguntas abiertas.** No consta en la transcripció una formulación cerrada de preguntas abiertas, más allá de la cuestión central sobre qué significa hoy la naturaleza para las personas. **Conclusiones.** La sesión inaugural articuló una defensa de las humanidades y del diálogo entre disciplinas, situando la naturaleza como eje de reflexión y la música clásica como una vía para pensar la relación de Europa con el sonido, la técnica y la idea de humanidad.
Ver transcripcion
test cap roig transcrip 30 seg.

Molt bé, molt bona tarda. Benvolgudes i benvolguts. Molt benvinguts a l'Auditori dels Jardins de Caproig de la Fundació La Caixa en aquesta segona edició de les trobades de Caproig. Una iniciativa que impulsem des de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa i l'Escola Europea d'Humanitats.

I enguany ens reunim una vegada més en aquest magnífic espai per compartir idees, compartir preguntes i, sobretot, converses al voltant, com heu llegit, d'un tema tan necessari com és el sentit de la natura. Abans de res, permeteu-me fer una salutació especial a la senyora Laura Vellán, l'alcaldessa de Palafrugell, la senyora Anna Colomer, que és la directora dels Jardins i del CaixaForum Girona, el senyor Josep Ramoneda,

que és el director de les trobades, alguns dels ponents que estan aquí que ens acompanyen i a tots vosaltres. L'any passat vam iniciar aquesta aventura amb una primera edició que naixia gairebé com una declaració d'interessos, com un experiment, si em permeteu dir-ho així. És a dir, volíem crear un espai de trobada entre les humanitats

les ciències, les arts i el pensament crític. I volíem demostrar que encara hi ha lloc per aquesta conversa reposada, lluny del soroll que ens envolta cada dia a tot arreu. I per fer què amb aquesta conversa reposada? Doncs per intercanviar idees i sobretot fer una reflexió compartida.

compartida. La resposta del públic, no ho sé perquè no us conec a tothom, però sé que algunes persones que he vist em ressoneu i dels participants i sobretot de les institucions, va ser molt positiva i vam pensar, tant des de la maleta de Probo com des de la Fundació La Caixa, que valia la pena continuar i fer aquesta proposta d'aquesta segona edició que, com heu llegit, ja no és un dia, és molt més ambiciosa.

probablement més internacional, perquè també tenim més dies i més franges horàries, i per tant esperem que sobretot us aporti aquestes idees o aquestes inspiracions, simplement per intentar reflexionar, si ho aconseguim, des d'altres perspectives i que potser mireu les coses una mica diferent. El tema que hem triat en guany ens interpel·la directament.

Com tots sabeu, vivim una època de profundes transformacions ambientals, tecnològiques i culturals. Parlem molt de canvi climàtic, parlem molt de sostenibilitat, de biodiversitat o d'innovació tecnològica. Però sovint, ens proposava el Josep Ramoneda, oblidem una pregunta més essencial. Què significa avui la natura per nosaltres?

Quin lloc ocupa en les nostres vides? Què ens ensenya sobre qui som, sobre d'on venim i sobre el futur que volem construir? I és precisament aquesta pregunta la que recorrerà els diàlegs i les conferències que tot el dia d'avui fins diumenge ens recorreran. I ho farem de la mà d'escriptors, científics, filòsofs, artistes, periodistes i pensadors que ens aportaran mirades

molt diverses. Parlarem del Mediterrani, de la creació literària, de la intel·ligència de les plantes, de la memòria dels paisatges, de la biodiversitat, de la identitat i de la genètica, de les noves llibertats, del futur de les imatges i de la intel·ligència artificial i fins i tot de la nostra manera d'imaginar el futur. I aquesta diversitat de veus respon a una convicció profunda.

que a Barcelona, des del Palau Macaya amb la partida del projecte de l'Escala Europea d'Humanitats, ho practiquem més o menys cada quinze dies. I és que els grans desafiaments del nostre temps no es poden entendre des d'una sola disciplina. Necessitem que la ciència dialogui amb la filosofia, necessitem la mirada dels artistes i els dels escriptors, i necessitem escoltar experiències diferents i aprendre dels qui observen la realitat des d'altres perspectives.

I pensem que difícilment podríem tenir la sort de tenir un escenari millor que d'on estem, del Cap Roig, que nosaltres sempre volem pensar des de la Fundació La Caixa que es mou més que un lloc bonic. És un espai on el paisatge, la cultura i el Mediterrani conflueixen d'una manera pràcticament natural. I aquí la natura no és només el tema de les nostres converses, sinó que és una presència constant que ens acompanya, que ens recorda que formem part d'una realitat molt més àmplia que nosaltres.

una realitat molt més àmplia que nosaltres mateixos. Vaig acabant. Les trobades de Cap Roig aspiren modestament però amb ambició intel·lectual a contribuir a aquesta reflexió col·lectiva, a crear un espai on durant uns dies puguem aturar-nos, escoltar, pensar i conversar. Un espai on el coneixement es trobi amb la curiositat i on les preguntes siguin tan importants com les respostes.

Acabo expressant el nostre agraïment en nom de la Fundació "la Caixa", un agraïment sincer a totes les persones i institucions que han fet possible aquesta segona edició, en especial a la Sílvia Sauquet, que és la coordinadora de projectes de l'Observatori Social, els equips dels jardins de Cap Roig, els equips de la Maleta de Portbou, a l'Ajuntament de Palafrugell i també a vosaltres que amb la vostra presència ens doneu sentit a aquest projecte.

Moltíssimes gràcies, sigueu tots i totes molt benvinguts i benvingudes a la segona edició de les Trobades de Cap Roig i passo la paraula a la senyora Laura Vellán, alcaldessa de Palafrugell. Moltes gràcies. Bona tarda a tothom. Abans de res, voldria fer una salutació i agraïment als organitzadors de les jornades a l'Escola d'Humanitat

de les jornades a l'Escola d'Humanitats, a la Fundació La Caixa i a la maleta de Portbou i si hi hagués de posar noms propis he d'agrair personalment a Josep Ramoneda i a Josep Puyé d'haver pensat en Palafrugell. Com a municipi estem plenament orgullosos i satisfets de poder comptar amb la presència de gent importantíssima en allò que podríem anomenar cultura europea. Només anomenant l'Alessandro Barico anomeno moltíssimes coses que ens funden, l'humanisme, la música que hem convingut

d'anomenar clàssica o la mitologia. Deixeu-me que m'aturi també un instant en la nostra estimada i mai prou valorada cultura europea, ciment d'uns valors que funden la nostra manera de viure, els nostres estats, les nostres nacions, tal i com les hem conegudes des del Renaixement fins gairebé avui mateix. Si bé és cert que els valors que han anat matisant-se no deixa de ser ben cert que Europa posa sempre l'home en el centre de la seva essència pròpia.

El Renaixement, el cicle de les llums que van fomentar la Revolució Francesa, els valors aposentats després de les guerres mundials, el malmès i necessari estat del benestar, en definitiva, l'humanisme com a base d'una ètica i un coneixement ineludible. Però tot sembla a punt de canviar si no li posem remei de forma ferma immediata. Deixeu-me que ho digui de forma gràfica

en som molts els que tenim por que l'Europa que coneixem, la que estimem, la que volem que persisteixi com a fundadora de la nostra manera d'entendre el món, pugui desaparèixer d'una volada. Molts són els signes que assenyalen que la nostra Europa va prenent una fesomia diferent a la que fins ara ens enorgulleix. Per això trobo tan encertat el nom d'Escola Europea d'Humanitats. Crec que el nom ho diu tot.

No s'ha d'escarransir la vida que tenim, ans al contrari. Hem d'enfortir-la. Aquestes jornades són un clam a favor de la ciutadania. Que avui tinguem algú com Alessandro Baricco, a part d'un honor profund, és un signe d'afirmació i un gest a favor de l'Europa que volem i que necessitem, la de les persones. Moltes gràcies.

Nom ho diu tot. No s'ha d'escarransir la vida que tenim, ans al contrari. Hem d'enfortir-la. Aquestes jornades són un clam a favor de la ciutadania. Que avui tinguem algú com Alessandro Baricco, a part d'un honor profund, és un signe d'afirmació i un gest a favor de l'Europa que volem i que necessitem, la de les persones. Moltes gràcies.

Bona tarda, benvinguts. Moltes gràcies per ser aquí. Evidentment, voldria fer referència a allò que han dit l'alcaldessa i en Josep Pujol abans, el que em sembla que és una de les motivacions principals del que estem fent. Primer, agrair la ciutat de Palafrugell que acollissi una iniciativa d'aquesta envergadura.

i segon intentar deixar clar que una de les coses en les que nosaltres volem contribuir i que ens sembla important en el moment present és mantenir vives això que en diem les humanitats. És a dir, aquella mirada sobre el món, sobre la vida, que no perd vista que hi ha una...

condició central, que és la dels humans, la que ens ha de regir. I que masses vegades en el moment present, amb els avenços tecnològics i amb els avenços de poders cada vegada més totalitaris, la qüestió central de qui som es desdibuixa. I aquesta singularitat del ser capaç de pensar i decidir per si mateix, que és l'home digne, es perd.

es perd i cada vegada hi ha més claudicacions, cada vegada hi ha més imposicions, i cada vegada els espais, per dir-ho així, es fan més limitats del que és possible per la condició humana. Per tant, que es recolzi la reflexió sobre les humanitats, que es recolzi els treballs que intenten que la mirada d'aquest ser peculiar que té aquestes virtuts i aquestes...

aquestes virtuts i aquests defectes, que té una cosa que en diem intel·ligència i capacitat de creació, carregades d'ambigüetats per la mateixa fragilitat del ser humà, doncs es puguin mantenir com a referents fonamentals per poder ser el que som, persones amb la seva modèstia capaces de pensar i decidir per nosaltres mateixos.

I en aquest sentit em sembla que les jornades de Cap Roig són un exemple que hauríem de poder mantenir el màxim de temps possible perquè les preguntes que ens proposem seguiran vives sempre. Per la sessió inaugural d'aquesta jornada vam decidir proposar-li a Alessandro Baricco. A mi em sembla que...

alguna persona justifica aquesta elecció per una empresa que té com a objectiu posar les humanitats en primer pla és Alessandro Baricco en què la música, la natura i la persona, per dir-ho així, estan encarnades. No m'entretingueré a parlar de les obres de Baricco, escriptor, dramaturg, crític musical i periodista italià.

Probablement Novecento i Seda siguin les dues més conegudes en aquest país, però per mi el que és molt important és que les seves obres tenen una capacitat gran de connectar, de connectar amb nosaltres i de connectar, en aquest cas, un tema referencial per nosaltres amb el Mediterrani. Tot plegat aquesta singular...

Tot plegat aquesta singularitat cultural i l'empenta del seu llenguatge em fan pensar que era un candidat indiscutible a fer el discurs inaugural de les trobades avui i amb el Mediterrani com a referent i teló de fons que el tenim aquí al costat. Gràcies per estar amb nosaltres i ara te toca a ti.

Ringrazio molto e ringrazio tutti quelli che mi hanno portato qua. Moltíssimes gràcies, moltíssimes gràcies als que m'han fet arribar fins aquí. Hem vingut aquí també per celebrar la publicació d'un nou llibre tant en català com en castellà i es titula Breu història herètica de la música clàssica.

Gràcies per estar amb nosaltres i ara te toca a ti. Ringrazio molto e ringrazio tutti quelli che mi hanno portato qua. Moltíssimes gràcies, moltíssimes gràcies als que m'han fet arribar fins aquí. Hem vingut aquí també per celebrar la publicació d'un nou llibre tant en català com en castellà i es titula Breu història herètica de la música clàssica. Podria semblar que és un assaig, un xic avorrit de la música clàssica, perquè per moltes persones no ho troben un tema gaire important. En canvi, avui, en honor al títol que fa referència a la natura i aquesta passió de l'humanitis, m'agradaria parlar-ne, m'agrada parlar d'això perquè realment per mi...

realment molt europea. Aquesta relació dels humans, dels europeus, amb la natura. És una història...

simbòlicament molt potent per poder explicar la relació que han tingut els europeus amb la natura. Vindria a saber que el concepte de música clàssica no ha existit sempre. De fet, va ser un invent del segle XVIII i sobretot una elit de llengua alemanya.

De fet, van ser ells que van inventar el concepte de música clàssica, també el concepte d'història de la música clàssica. Era impensable, perquè abans d'aquesta petita elit intel·lectual alemanya, ningú pensava que hi hagués alguna connexió concreta entre el cant gregorià, la polifonia...

del que anomenem barroc, després Händel, Haydn, Mozart...

El pensament que realment fos més que això, aquest primer pensament, neix al segle XIX.

Quindi diventa molto interessant. Per tant, és molt interessant saber què hi havia abans de posar el segell a tot el que era la música clàssica. I el que és més important és tornar a l'origen i a l'inici d'aquesta història. Tradicionalment comencem aquesta...

Comencem aquesta aventura amb el que coneixem com cant gregorià. No sé quants tenen en ment què és el cant gregorià. És un cant litúrgic. Monàdic vol dir que cantes només una nota sola. Mai hi ha dues notes sobreposades. Només és una, com si fos un collaret. Aquests cants gregorians en realitat eren monòdies.

eren cants que venien de qualsevol racó del món cristià. També de terres africanes, d'Israel, algunes també inclús de les illes més allunyades del nord, i de tots aquests indrets venien fins a Roma. D'aquí es van crear un corpus de melodies amb les quals es cantaven.

com si fos un collaret. Aquests cants gregorians en realitat eren monòdies. eren cants que venien de qualsevol racó del món cristià. També de terres africanes, d'Israel, algunes també inclús de les illes més allunyades del nord, i de tots aquests indrets venien fins a Roma. D'aquí es van crear un corpus de melodies amb les quals es cantaven alguns textos religiosos. Per què cant gregorià? Bé, de fet això ja ens diu alguna cosa. Resulta, diu la llegenda, que qui és que van inventar aquests cants? Diuen un papa que es deia Gregorio, el papa Gregori. I això feia que hi hagués aquesta competència, aquesta passió. L'home li agradava molt.

va començar a recollir tots aquests cants. I d'aquí la llegenda era ell que els dictava, aquests cants, amb un escribà, un copista. I entre ell i el copista sempre hi havia d'haver com una mena de taló, com alguna tela. I això, un dia, dos dies, tres dies, ell anava dictant les melodies, cantant-les.

I va veure el papa Gregori i a l'espatlla hi havia un colom. El colom era

el símbol de l'Esperit Sant. I de fet hi ha molts quadres, bé potser no molts, però alguns, sí, que estan dedicats a aquest papa Gregori i normalment se'l representa amb aquest colom a l'espatlla. Què volia dir això, aquell llenguatge medieval? Que aquests cants venien suggerits directament de Déu. El papa Gregori el recollia

els dictava, els altres els escrivien i els monjos els cantaven. De fet, és un punt bastant important. Això el deixem en raconat de moment i després ja tornem a l'origen. Escoltem més endavant Mozart, a vegades escoltem Beethoven, a vegades escoltem Elvis Presley i altres grups americans, per exemple. És clar, tots aquests sons que escoltem

Esclar, tots aquests sons que escoltem ara són totalment dominats. Els humans poden dominar els sons com volen, podem fer-ne el que volem. Són com animals, com plantes que tenim i que hem aconseguit ensinyar, dominar, controlar fins que fan exactament el que nosaltres

és clar, fan exactament el que nosaltres volem. Però és clar, com dèiem, hem de tornar a l'origen de tot. Al principi, els sons eren un misteri. Era la natura que quan volia, de manera misteriosa, deixaven aquests sons. No hi havia noms, no hi havia una lògica, no es podien controlar.

no es podien reproduir, eren com una bufada de vent, era com una llum que apareixia amb una... I de fet les persones no tenien, per no dir cap, control sobre aquests sons. Els podien cantar, però sí que podien sentir el cant dels ocells, sentien tots els sons de la natura i sí que podien...

cantar, parlar d'alguna manera. És com si cantéssim, però ho feien d'una manera molt instintiva. Si tenia un cant que agradava, era molt difícil conservar, i després conservar aquest cant i després ensenyar-lo al fill. Era realment com un llampec.

Aquí hi ha una altra cosa molt important, i aquí hem de tornar a pensar en el papa Gregori del Gran, que totes aquestes idees a partir del segle V després de Cris, quan neixen els camps gregorians, tots aquells sons eren com una espècie de flaixos.

com una espècie realment de llamporneig, d'espurneig, on entrava l'harmonia celestial. Era la prova que el món s'aguantava a través d'aquesta harmonia i de cop i volta te l'aventaven tant, doncs s'alliberava aquesta harmonia que es podia cantar i te'n recordaves que tu eres part d'aquesta harmonia. Per tant, els sons eren considerats com llenguatge.

de Déu, una petita part d'un secret que Déu acceptava compartir. Per això també el colom. L'única cosa que pots fer a la vida amb els sons, com es pensava abans, només es podien rebre. No hi havia res de violència, només rebien els sous.

Rebien els sons. Si eren sons de Déu, sobretot tota aquesta dolçor del gest. Pensem en aquesta dolçor de rebre un so.

I això és el que feien, no feien gaire més que això. Rebien sons sense cap mena de desig de

Si canto així, ja està, ja han marxat. Ja no hi són aquests sons. I durant segles

les persones els deixaven anar, els deixaven lliures. I els deixaven anar fins al punt que no van ni pensar que tinguessin un nom. Si jo faig ta-ta-ta, de fet no sé les nons, però podria dir que és un mi-la i si tinc un nom per aquests sons.

Però durant segles no se'ls va donar cap nom en aquests sons. I pensem que no hi havia cap mena de violència, només el veien. Cada so era irrepetible, perquè no és allò, vaig a fer un mi, ara torno a fer un mi. No, ja està, ja ha passat el mi. L'home que va pensar en donar un nom als sons, que de fet...

és com una hipèrbole de la ment, és increïble si hi pensem bé. Realment ser molt i molt ambiciós, és molt visionari, de veritat. L'home que va fer això era un monja benedictí que es deia Guido d'Arezzo. Venia d'Arezzo, d'aquesta localitat italiana, i es deia Guido. I ell...

I ell va decidir que, per l'utilitat que perquè els que cantaven el gregorià aquests sons havien de tenir un nom. Per facilitar la memorització d'aquests noms, va anomenar aquestes sis notes perquè llavors només en sentien sis de notes. Les va anomenar amb la primera...

síl·laba d'un vers d'un text religiós molt famós. I d'aquí va sortir el ut, re, mi, fa, sol, la. Ut no acabava de sonar bé i el van canviar. I va acabar sent el do. Do, re, mi, fa, sol, la. Era l'any mil.

Estem parlant de l'any mil. Hem arribat a l'any mil sense que cap dels nostres pares tingués la necessitat de posar un nom als sons. Això és molt europeu, això de posar un nom a les coses, a les plantes, als minerals.

això és una perversió que va arribar bastant tard. Durant moltes generacions els nostres avantpassats no donaven noms a les coses. Pensem per exemple en les muntanyes. El cim de la muntanya durant segles no van tenir nom. De fet, és una perversió del segle dinou. Donaven nom als passos, als colls.

però la muntanya era de Déu, la muntanya també. I el mateix per les plantes, pels insectes... Ara, quan posem nom a una cosa, això vol dir que el que volem és com tenir una mena de paternitat sobre aquestes coses. Per exemple, posem un nom als fills, però esclar, quan posem...

nom a tots els tipus de roses conegudes, allà el que s'està dient és jo puc controlar les roses, perquè vaig anomenant una rere l'altra, és una primera modalitat de control. L'any mil, Guido d'Arezzo va inaugurar el desig de controlar els sons d'una manera molt senzilla, però així ho va fer.

Feien ser persones que no tenien cap mena d'instint violent envers els sons. I us diré una cosa. Cantaven els cants gregorians, una nota cada vegada. Fem el que podem, eh? És perquè ho aneu entenent.

Després de set-cents anys, estem parlant dels nostres pares de l'Europa. Som fills d'aquesta gent. Després de set-cents anys, un monjo que ensenyava a l'escola de Notre-Dame a París li va venir un desig irrefrenable d'afegir una segona veu. I en aquelles...

els fidels van sentir una cosa que no havien sentit mai abans. Una part dels cantons cantava així.

Mi fate questa nota, per favor? Sí, em fira aquesta nota, sisplau? I una altra part que començava... I la gent va quedar estupefacta, com quan es van començar a fer els frescos amb perspectiva a les esglésies.

en perspectiva a les esglésies. Entraven els fidels i quedaven bocabadats perquè semblava de veritat. Per tant, musicalment parlant, realment això va obrir un món. Ara, van trigar set-cents anys, potser podríem dir inclús més. I un es podria plantejar que potser eren una miqueta ximplets, no? Que no se'ls havia corregut abans, sí.

Beethoven, de fet, s'ho va plantejar. De fet, entre la primera sonata de Beethoven i l'última hi ha més progrés tècnic i de domini del material del que es va aconseguir en set-cents anys. És a dir, en la vida d'un únic home, més invenció, més desig de canviar, augmentar, avançar, progressar...

...avançar, progressar... el que es va sentir durant set-cents anys, després de generacions i generacions de músics. Tenien dues veus. Si pensem en Wagner, per exemple, o Mahler, si els tenim presents... Dues, estem parlant de dues veus. I després pensem en Mahler.

I allí veiem aquí els europeus. Aquest fet de començar una actitud on reps el món i com a màxim que pots fer és composar-lo, acollir-lo per poder-lo conservar. Aquell mínim per poder-lo després adorar.

I potser inclús es podria traslladar al fill. Comences per aquí i arribes al domini complet i absolut. Pots fer el que vulguis. Animals totalment esclavitzats, les lleixes més grans, més grans, més alts, més alts. Tot aquest m'interessa, aquest fora.

s'hi cales multiplica un domini total i absolut. Però en el seu origen eren persones que tenien una relació amb la natura increïble, una relació molt elevada. Sí, persones medievals, després del Renaixement, per tant, evidentment, la dimensió religiosa tenia un paper preponderant. Però és que hem de pensar en aquesta espiritualitat.

Eren persones que vivien en harmonia amb allò creat. Quan cantaven, per ells, era com vibrar amb allò que s'havia creat. Pensem en l'home medieval com algú totalment subjugat a la religió. Després va haver-hi la Il·lustració, la Revolució Francesa, etc. Però la música ens ajuda a recordar que...

al revés, eren humans d'enorme sensibilitat, que eren capaços encara de vibrar amb el que ells creien que era allò creat, és a dir, l'obra de Déu. Aquesta forma d'energia, aquesta forma d'unitat i d'harmonia. Allò que està fora, entrava dins aquesta harmonia cantant.

Era una actitud tan pura que durant segles i segles no volien cap mena d'instrument musical. De fet, hi ha un pensador erudit molt famós, el pare de l'humanisme europeu, Boeci, que és una autoritat absoluta.

que deia que instruments musicals que de fet no existien. Deien que estaven tan allunyats de l'harmonia original que en ells no vibrava res de l'energia ni de l'harmonia que mantenien el món unit. Sí, agradava a plaça, però no hi havia el contacte. De fet, si...

fem la música que coneixem, des del cant gregorià, o inclús ens avancem fins a Monteverdi, Palestrina, Monteverdi, al segle XVI, no hi ha instruments. Pot semblar una ximpleria, però intentem entendre-ho, quina és la meravella d'això, d'aquesta actitud, què fa?

què fa? Doncs rebutja l'instrument tecnològic fet de la mà de l'home, que pot reproduir la veu de Déu. Pensem en Mahler o en Wagner. Pensem en quants instruments, quantes armes de tot tipus per esclavitzar els sons, els de vent, els de corda, els de percussió...

Una màquina per cada cosa, una màquina per fer aquest sol. Els pares i els pares i els pares, anava potser amb un llaüt. Allà, segurament, fins al final, tres fileres ja no se senten. Molt petit, veien aquest instrument i deien...

quanta violència, quanta poesia morta. I després feia aquell amb el llaüt i tothom s'allunyava. S'allunyaven en harmonia autèntica. Aquesta gent, de la que estic parlant, no tenien la idea del progrés

No era aquesta el seu interès. No vivien en uns temps que hi hagués progrés. Estaven immersos en una eternitat de la qual no volien sortir. És un tipus d'actitud totalment diferent de l'actitud de Beethoven, per exemple, on la música es converteix en una creació de l'home. És la presa dels sons d'humor tecnològic, progrés constant.

Progrés constant, màquines cada vegada més difícils. Aquest esforç cerebral cada vegada més elevat. Boessi hauria de dir milers de quilòmetres de l'harmonia de la qual emana la música. Si pensem en la història europea, l'origen del pecat original, allà on

allà on vam perdre aquesta capacitat d'acollir, vam passar d'acollir els sons a forçar-los. Si busquem aquest origen del pecat original el trobarem de nou amb un italià que es deia Monteverdi. Monteverdi escrivia música per a una elit intel·lectual.

Després escrivia per veu, no per instruments, per tant estem encara en aquella fase. Hi havia un moment però que Monteverdi va anunciar que inaugurava el que ell va anomenar la segona pràctica.

que és una manera diferent de fer música. Quin és el moment exacte del pecat original? I ho va anunciar com a tal. Vaig dir, jo ara inauguro una nova manera de fer música. La intuïció que va tenir Monteverdi, de fet ho va expressar el seu germà en una carta, però és bastant clar. El que va dir va ser

La música ha de servir a l'expressió. Per exemple, jo estic trist perquè m'ha deixat la xicota i puc expressar això amb una poesia, escrivint. Puc expressar-ho també amb la meva cara, amb el rostre, o, si no, utilitzo

aquesta serventa que és la música i l'expresso a través de la música. Fins aquell moment d'allà, la música era un regal de Déu. Allà te'l deixava, una miqueta aquí, una miqueta allà. I aquest home va dir no. No, ara agafarem aquesta música, la dominarem i servirà...

I servirà per dir una cosa que jo vull expressar, ja no és Déu, sóc jo. I és aquesta transició, una transició molt fascinant que va tenir lloc aquí a Europa entre el que era la música entesa com a regal de Déu a la música com a llenguatge humà.

Aquest és el llenguatge humà. És algú que escriu. Està clar, algú ho ha escrit i tothom ho ha entès. I què està escrivint? Doncs està escrivint una percepció dels homes, un sentiment dels humans, una idea, una visió... I on tens Déu? On ha anat a parar?

No, ja és el profeina salveu, zero. D'altra banda, Beethoven formava part de la generació que van estrenar la modernitat a Europa, i la modernitat va ser justament això, era l'home que agafava allò creat i ho utilitzava com un instrument. Mentre Beethoven escrivia la novena...

sinfonia. N'hi havia d'altres que obrien el canal de Suez. Estaven redissenyant el món fins al que havíem tingut de... No, això ho he fet Déu, no es fa res. No, no, doncs n'hi havia d'altres que obrien i separaven dos continents. Són els mateixos que, amb el poder de la ciència, d'alguna manera pressionaven o doblegaven la natura amb allò que...

necessitaven, qualsevol cosa. I la música registra perfectament tots aquests esdeveniments. I Beethoven, en general, el que fa és agafar un fragment de la natura, els sons, i el converteix en servent, com deia Monteverdi, servent de que serveix a l'expressió, és a dir, que em serveix per allò que vull jo nomenar.

Tota la temporada més gloriosa de la música clàssica, des de Beethoven a Magner, podem dir, està totalment dominada per aquesta idea molt violenta, bastant dura, genial, sí, sens dubte.

rica d'un poder tecnològic increïble. De fet aquí, en aquell moment, l'humà es coneixia molt bé els sons, els havien pressionat, els havien engarjolat perquè fossin autèntics servents. Ara, els utilitzaven però meravellosament, i nosaltres som hereus d'això també.

És important saber que Europa també és això, eh? És aquest instint del domini, aquest instint de convertir en serps, en servents tots aquells que no són de la teva família. Amb molta violència també. Hi ha aquesta història dels sons que s'ha de prendre seriosament. No és tan complicat d'entendre-ho. De fet, té un poder simbòlic molt fort.

Se voi guardate un pianoforte, vedrete le testine bianche e le testine negre. Ci sono i vecchi nomi di Guido D'Arezzo, anche il Si, che era una nota che Guido D'Arezzo non sentiva, e poi Do.

Blanca, negra, blanca, negra, blanca, blanca, negra, sí? Dotze, dotze tecles en l'octava en un piano.

Però ara hem de saber que a l'època de Mozart, per exemple, en temps de Mozart, no ens remuntem més enrere, Mozart sentia a l'espai d'aquests dotze notes, en sentia clarament dinou de notes.

I algú cantava, algú podia arribar a sentir unes trenta de notes. I inclús algú va arribar a determinar que eren cinquanta-tres les notes que... Va ser Newton, que no era músic, simplement era un científic.

per exemple, en temps de Mozart, no ens remuntem més enrere, Mozart sentia a l'espai d'aquests dotze notes, en sentia clarament dinou de notes. I algú cantava, algú podia arribar a sentir unes trenta de notes. I inclús algú va arribar a determinar que eren cinquanta-tres les notes que... Va ser Newton, que no era músic, simplement era un científic. Científic. Aquests sons hi eren. Es podien utilitzar o no, però hi eren. Pensem en la violència com els europeus van decidir assassinar, darrer de l'altre, vam arribar a les dinou, que són les que sentia Mozart, i de fet hi havia òrgans que tenien dinou tecles.

tecles. No és que no se sentissin, és que realment es tocaven i se sentien. I tot i així, retallada. La mateixa violència com quan tries tres tipus de blat, en lloc de tota la resta, o dos varietats de poma en lloc de tota la resta. Per què? Perquè són les que rendeixen més. Llences la resta, concentres en això, i amb allò que has escollit...

Clares. Evidentment, la producció és molt més elevada. A l'època de Guido d'Arezzo no sabem quants en sentien, però, per exemple, a Índia, els indis de la Índia de fet senten molts més sons que nosaltres, els europeus. Els japonesos senten sons que nosaltres ja no sentim. Som nosaltres que vam decidir que només en sentiríem dotze. Què passa? Que després, amb aquesta dotze sona...

Aquests dotze sons es poden arribar a fer a la novena sinfonia de Beethoven, que és realment estratosfèrica. És una de les moltes limitacions que els músics europeus van aplicar a un món, el dels sons, que era un misteri. I esclar, era una revelació, un concert de Déu.

Fixeu-vos que tot aquest camí, tot aquest recorregut, una història més llarga. Per això, tot i que potser no li interessa gaire la música clàssica, podríem dir que conèixer la història de la música clàssica ens pot servir per entendre també la sensibilitat de l'Europeu. Segurament acabem abans.

estudiant només la música clàssica que tots els altres fragments. Està clar que la música clàssica ha produït música preciosa. Ara, sota aquesta bellesa hi ha tota una sèrie de motivacions. Motivacions que van anar canviant molts aspectes. Pensem sempre en el colom, en l'espatlla del Gregori el Gran. Després pensem en Wagner, qualsevol

Jo, quan era molt petit, un amic dels meus pares era geògraf i va escriure el manual de geografia de l'escola.

Per què els en parlo? Doncs perquè és molt important el títol d'aquest llibre de geografia que era, com dic, per tots els italians. Era un títol que parlava del món.

L'home i el seu regne. Aquest era el títol del llibre de geografia, l'home i el seu regne. No fem servir aquests títols, ja no existeix. Ara, si al meu fill li donen aquell llibre a l'escola, l'home i el seu regne, realment caldria incendiar l'escola. Però tota la música clàssica del segle XIX és això, és l'home i el seu regne.

És aquesta la mentalitat, estem parlant. És aquest cap, és aquest estamin que hi ha darrere. Que no sempre l'hem tingut perquè, per exemple, amb Guido d'Arezzo, cosa era diferent, però és clar, als dos-cents anys més, tenir una segona veu, ara, després d'explicar-vos com hem arribat a ser violents amb els sons, ara intentem recular. Pensem...

Pensem a tots aquests que van trigar dos-cents anys a afegir una segona veu. Encara van esperar cent cinquanta anys més per arribar a afegir-ne dos, eh? I arribar a quatre veus. Pensem en la bellesa d'aquesta no violència absoluta. Mentrestant, no és que estiguessin fent música avorridota, no. De fet, és una música que--

la conservem, que l'escoltem, que s'interpreta. Potser Chopin ens agrada més. Però si un escolta aquesta música moltes i després escoltem Chopin, sembla com Chopin sigui com allà enllà, o ensignistrat del circ, no? I és increïble, no? Totes les piruetes que faig, ara s'agenolla, però és això.

Doncs és això, realment allà, en aquestes fugues, doncs és com totes aquestes pilotes d'allò. Està clar, doncs, aquest projecte visionari. Aquí entra en joc tot, les plantes, els rius, tot. I nosaltres som fills d'aquesta mentalitat. Ara, la generació dels meus fills, doncs, que tenen vint anys, tot això sí que és veritat.

Però jo vaig créixer en un entorn on es creia en l'home i el seu regne, no hi havia cap mena de dubte que no fos així. És ara que es posa en dubte aquesta afirmació. Ara és el moment que podem entendre què ha sigut tot això. Què ha suposat.

Això ens pot ajudar a entendre que aquests som nosaltres, que aquesta és l'Europa. Tenim el mite d'Europa amb raó, amb l'humanisme al centre. Europa és tot això. Europa també és tota aquesta història, des del principi fins al final. No pots escollir només una part. Tot el món.

De fet, escolta la música clàssica europea. I això és bastant peculiar. I llavors, clar, perquè som molt bons. No, s'agreu, però tothom escolta la música europea perquè els europeus van colonitzar tot el món. Agafa el piano, que és una màquina que jo estimo profundament, però és una màquina. El piano és una màquina.

És una màquina molt violenta que estreny tot allò que pots escoltar en una caixa. I allà la tens, allà toques i tot el que sona d'aquí. Doncs els europeus van portar el piano fins a l'últim indret del món i és per això que tot el món escolta la nostra música clàssica.

Això, per que entenguem com la música clàssica és identitària per nosaltres, com parla de nosaltres també. I això, aquest tema tan bonic de triar...

Doncs, de triar la natura com a tema també de sentiments, de tota aquesta connexió, m'ha semblat que seria interessant entendre com una de les històries més boniques que tenim a propòsit de la nostra relació amb la natura és la història de la relació que hem tingut amb els sons i que, si voleu, es pot definir com la història de la música clàssica.

Moltíssimes gràcies. Donem així per inaugurat aquesta segona trobada de Cap Roig.

i a partir d'aquí comencen ja totes les activitats després d'aquesta... il·luminades per aquesta intervenció inicial. Moltes gràcies.