Molt bé, molt bona tarda. Benvolgudes i benvolguts. Molt benvinguts al Auditori dels Jardins de Cap Roig de la Fundació La Caixa, en aquesta segona edició de les trobades de Cap Roig. Una iniciativa que impulsem des de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa i l'Escola Europea d'Humanitats. I en guany ens reunim una vegada més en aquest magnífic espai per compartir idees, compartir preguntes i, sobretot, converses al voltant de, com heu llegit, d'un tema tan necessari com és el sentit de la natura. Abans de res, permeteu-me fer una salutació especial a la senyora Laura Bellan, l'alcaldessa de Palafrugell, a la senyora Anna Colomer, que és la directora dels Jardins i del Caixa Fòrum Girona, el senyor Josep Ramoneda, que és el director de les trobades, alguns dels ponents que estan aquí i que ens acompanyen, i a tots vosaltres. L'any passat vam iniciar aquesta aventura amb una primera edició que naixia gairebé com una declaració d'intents, com un experiment, si em permeteu dir-ho així. Volem crear un espai de trobada entre les humanitats, les ciències, les arts i el pensament crític. I volíem demostrar que encara hi ha lloc per aquesta conversa reposada, lluny del soroll que ens envolta cada dia a tot arreu. I per fer què amb aquesta conversa reposada? Doncs per intercanviar idees i sobretot fer una reflexió compartida. La resposta del públic, no ho sé perquè no us conec a tothom, però sé que algunes cares que he vist em ressonen, i dels participants i sobretot de les institucions, va ser molt positiva i vam pensar, tant des de la Maleta de Probó com des de la Fundació La Caixa, que valia la pena continuar i fer aquesta proposta d'aquesta segona edició que, com heu llegit, ja no és un dia, és molt més ambiciosa, probablement més internacional, perquè també tenim més dies i més franges horàries, i per tant esperem que, sobretot, us aporti aquestes idees o aquestes inspiracions.

simplement per intentar reflexionar, si ho aconseguim, des d'altres perspectives i que potser mireu les coses una mica diferent. El tema que hem triat en guany ens interpel·la directament. Com tots sabeu, vivim una època de profundes transformacions ambientals, tecnològiques i culturals. Parlem molt de canvi climàtic, parlem molt de sostenibilitat, de biodiversitat o d'innovació tecnològica. Però sovint, ens proposava el Josep Ramoneda, oblidem una pregunta més essencial. Què significa avui la natura per nosaltres? Quin lloc ocupa en les nostres vides? Què ens ensenya sobre qui som, sobre d'on venim i sobre el futur que volem construir? I és precisament aquesta pregunta la que recorrerà els diàlegs i les conferències des d'ahir i tot el dia d'avui fins diumenge ens recorreran. I ho farem de la mà d'escriptors, científics, filòsofs, artistes, periodistes i pensadors que ens aportaran mirades molt diverses. Parlarem del Mediterrani, de la creació literària, de la intel·ligència de les plantes, de la memòria dels paisatges, de la biodiversitat, de la identitat i de la genètica, de les noves llibertats, del futur de les imatges i de la intel·ligència artificial i fins i tot de la nostra manera d'imaginar el futur. I aquesta diversitat de veus respon a una convicció profunda, que a Barcelona, des del Palau Macaya, a partir del projecte de l'Escola Europea d'Humanitats, ho practiquem més o menys cada quinze dies. I és que els grans desafiaments del nostre temps no es poden entendre des d'una sola disciplina. Necessitem que la ciència dialogui amb la filosofia, necessitem la mirada dels artistes i dels escriptors i necessitem escoltar experiències diferents i aprendre dels que observen la realitat des d'altres perspectives. I pensem que difícilment podríem tenir la sort de tenir un escenari millor que d'on estem, del Cap Roig, que nosaltres sempre volem pensar des de la Fundació La Caixa que és molt més que un lloc bonic. És un espai on el paisatge, la cultura i el Mediterrani conflueixen d'una manera pràcticament natural. I aquí la natura no és només el tema de les nostres converses, sinó que és una presència constant que ens acompanya i que ens recorda que formem part d'una realitat molt més àmplia que nosaltres mateixos. Vaig acabant. Les trobades de Cap Roig aspiren modestament però amb ambició intel·lectual a contribuir a aquesta reflexió col·lectiva, a crear un espai on durant uns dies puguem aturar-nos, escoltar, pensar i conversar. Un espai on el coneixement es trobi amb la curiositat i on les preguntes siguin tan importants com les respostes.

Acabo expressant el nostre agraïment en nom de la Fundació La Caixa, un agraïment sincer a totes les persones i institucions que han fet possible aquesta segona edició, en especial a la Sílvia Sauquet, que està aquí davant, que és la coordinadora de projectes de l'Observatori Social, als equips dels jardins de Cap Roig, gràcies companyes i companys, als equips de la maleta de Portbou, a l'Ajuntament de Palafrugell i també a vosaltres que amb la vostra presència ens doneu sentit a aquest projecte. Moltíssimes gràcies, sigueu tots i totes molt benvinguts i benvingudes a la segona edició dels Trobades de Cap Roig i passo la paraula a la senyora Laura Bellant, alcaldessa de Palafrugell. Moltes gràcies. Bona tarda a tothom. Abans de res voldria fer una salutació i agraïment als organitzadors de les jornades, a l'Escola d'Humanitats, a la Fundació La Caixa i a la maleta de Portbou. I si hi hagués de posar noms propis, doncs he d'agrair personalment a Josep Ramoneda i a Josep Puyé d'haver pensat en Palafrugell. Com a municipi, estem plenament orgullosos i satisfets de poder comptar amb la presència de gent importantíssima en allò que podríem anomenar cultura europea. Només anomenant l'Alessandro Barico, anomeno moltíssimes coses que ens funden. L'humanisme, la música que hem convingut d'anomenar clàssica o la mitologia. Deixeu-me que m'aturi també un instant en la nostra estimada i mai prou valorada cultura europea. Ciment d'uns valors que funden la nostra manera de viure, els nostres estats, les nostres nacions, tal i com les hem conegudes des del Renaixement fins gairebé avui mateix. Si bé és cert que els valors que han anat matisant-se, no deixa de ser ben cert que Europa posa sempre l'home en el centre de la seva essència pròpia. El Renaixement, el cicle de les llums que van fomentar la Revolució Francesa, els valors aposentats després de les guerres mundials, el malmès i necessari estat del benestar. En definitiva, l'humanisme com a base d'una ètica i un coneixement ineludible. Però tot sembla a punt de canviar si no li posem remei de forma ferma i immediata. Deixeu-me que ho digui de forma gràfica. En som molts els que tenim por que l'Europa que coneixem, la que estimem, la que volem que persisteixi com a fundadora de la nostra manera d'entendre el món, pugui desaparèixer d'una volada. Molts són els signes que assenyalen que la nostra Europa va prenent una fesomia diferent a la que fins ara ens enorgulleix. Per això trobo tan encertat el nom d'Escola Europea d'Humanitats. Crec que el nom ho diu tot. No s'ha d'esquerrancir la vida que tenim, ens al contrari, hem d'enfortir-la. Aquestes jornades són un clam a favor de la ciutadania. Que avui tinguem algú com Alessandro Baricó a part d'un honor profund

és un signe d'afirmació i un gest a favor de l'Europa que volem i que necessitem, la de les persones. Moltes gràcies. Bona tarda, benvinguts, moltes gràcies per ser aquí. Evidentment, voldria fer referència a algú que han dit l'alcaldessa i en Josep Pugnier abans. El que em sembla que és una de les motivacions principals del que estem fent, primer agrair a la ciutat de Palafrugell que acolleixi una iniciativa d'aquesta embargadura i segon, intentar deixar clar que una de les coses a les que nosaltres volem contribuir i que ens sembla important en el moment present és mantenir vives això que en diem les humanitats. És a dir, aquella mirada sobre el món, sobre la vida, que no perd de vista que hi ha una condició central que és la dels humans la que ens ha de regir i que massa vegades en el moment present amb els avenços tecnològics i amb els avenços de poders cada vegada més totalitaris la qüestió central de qui som es desdibuixa i aquesta singularitat del ser capaç de pensar i decidir per si mateix que és l'home digne es perd i cada vegada hi ha més claudicacions, cada vegada hi ha més imposicions i cada vegada els espais es fan més limitats del que és possible per la condició humana. Per tant, que es recolzi la reflexió sobre les humanitats que recolzi els treballs que intenten que la mirada d'aquest ser peculiar que té aquestes virtuts i aquests defectes que té una cosa que en diem intel·ligència i capacitat de creació carregades d'ambivitatats per la mateixa fragilitat del ser humà es puguin mantenir com a referents fonamentals per poder ser el que som persones amb la seva modèstia capaces de pensar i decidir per nosaltres mateixos.

I en aquest sentit em sembla que les jornades de Cap Roig són un exemple que hauríem de poder mantenir el màxim de temps possible perquè les preguntes que ens proposem seguiran vives sempre. Per la sessió inaugural d'aquesta jornada vam decidir proposar-li a Alessandro Baricco. A mi em sembla que si alguna persona es justifica aquesta elecció per una empresa que té com a objectiu posar les humanitats en primer pla és Alessandro Baricco en la que la música, la natura i la persona per dir-ho així estan encarnades. No m'entretindré a parlar de les obres d'Alessandro Baricco, escriptor, dramaturg, crític musical i periodista italià. Probablement Novecento i Ceda siguin les dues més conegudes en aquest país, però per mi el que és molt important és que les seves obres tenen una capacitat gran de connectar, de connectar amb nosaltres i de connectar, en aquest cas un tema referencial per nosaltres, amb el Mediterrani. Tot plegat, aquesta singularitat cultural i l'empenta del seu llenguatge em fan pensar que era un candidat indiscutible a fer el discurs inaugural de les trobades avui i amb el Mediterrani com a referent i teló de fons que el tenim aquí al costat. Gràcies per estar amb nosaltres i ara et toca a tu. Moltíssimes gràcies a tots els que m'han fet arribar fins aquí. Hem vingut aquí també per celebrar la publicació d'un nou llibre tant en català com en castellà i es titula Breu història herètica de la música clàssica. Podria semblar que és un assaig, un xic avorrit de la música clàssica perquè per moltes persones no el troben un tema gaire important. En canvi, avui en honor al títol que fa referència a la natura i aquesta passió de l'humanitis m'agradaria parlar-ne, m'agrada parlar d'això, perquè realment per mi és una gran passió.

No hi fa res si en sabeu de música clàssica o no. Si en sabeu potser serà més divertit, però si no en sabeu no fa absolutament res. Té molt a veure amb la relació dels humans europeus, sí, és una història realment molt europea, aquesta relació dels humans, dels europeus amb la natura. Vindria a saber que el concepte de música clàssica no ha existit sempre. De fet, va ser un invent del segle XVIII i sobretot una lit de llengua alemanya. De fet, van ser ells que van inventar el concepte de música clàssica. També el concepte d'història de la música clàssica. Era impensable perquè abans d'aquesta petita lit intel·lectual a Alemanya, ningú pensava que hi hagués alguna connexió concreta entre el cant gregorial, la polifonia del 15, la música que anomenem barroca, després Händel, Haydn, Mozart. El pensament que fos una única gran aventura ha nascut a l'inici. Per tant, és molt interessant saber què hi havia abans, abans de posar el segell a tot el que era la música clàssica. I el que és més important és tornar a l'origen i a l'inici d'aquesta història. Tradicionalment comencem aquesta aventura amb el que coneixem com el cant gregorial. No sé quants tenen en ment què és el cant gregorial. És un cant litúrgic

Monòdic vol dir que cantes només una nota sola. Mai hi ha dues notes sobreposades. Només és una, com si fos un collaret. Aquests cants gregorians en realitat eren monòdies, eren cants que venien de qualsevol racó del món cristià. També de terres africanes, des d'Israel, algunes també inclús de les illes més allunyades del nord. I de tots aquests indrets venien fins a Roma. D'aquí es van crear un corpus de melodies amb les quals es cantaven alguns textos religiosos. Per què cant gregorià? De fet, això ja ens diu alguna cosa. Resulta, diu la llegenda, que qui és que va inventar aquests cants? Diuen un papa que es deia Gregorio, el papa Gregori. I això feia que hi hagués aquesta competència, aquesta passió. L'home li agradava molt. Va començar a recollir tots aquests cants. I d'aquí la llegenda. Era ell que els dictava aquests cants amb un escribà, un copista. I entre ell i el copista sempre hi havia d'haver com una mena de taló, com alguna tela. I això, dies, dos dies, tres dies, ell anava dictant les melodies, cantant-les, i el copista en prenia nota. Arriba un punt que el copista, ja realment amb molta, molta curiositat, mentre Gregorio cantava, aparta la tela per veure qui hi havia darrere, què s'estava amagant. I va veure, doncs, el papa Gregori i a l'espatlla hi havia un colom. El colom era el símbol de l'Esperit Sant. I de fet, hi ha molts quadres, bé, potser no molts, però alguns, sí, que estan dedicats a aquest papa Gregori i normalment se'l representa amb aquest colom a l'espatlla. Què volia dir això en el llenguatge medieval? Doncs que aquests cants venien suggerits directament de Déu. El papa Gregori els recollia, els dictava, els altres els escrivien i els monjos els cantaven. De fet, és un punt bastant important. Tornem a l'origen de tot això.

en aquest papa Gregori i normalment se'l representa amb aquest colom a l'espatlla. Què volia dir això en el llenguatge medieval? Doncs que aquests cants venien suggerits directament de Déu. El papa Gregori els recollia, els dictava, els altres els escrivien i els monjos els cantaven. De fet, és un punt bastant important. Tornem a l'origen de tot això. Deixem en vacuna de moment i després tornem a l'origen. Escoltem més endavant Mozart, a vegades escoltem Beethoven, a vegades escoltem Elvis Presley i altres grups americans, per exemple. Esclar, tots aquests sons que escoltem ara són totalment dominats. Són sons dominats. Els humans poden dominar els sons com volen. Podem fer-ne el que volem. Són com animals, com plantes que tenim i que hem aconseguit ensinistrar, dominar, controlar fins que fan exactament el que nosaltres volem. Però esclar, com dèiem, hem de tornar a l'origen, l'origen de tot. Al principi els sons eren un misteri. Era la natura que, quan volia, de manera misteriosa, deixaven aquests sons. No hi havia noms, no hi havia una lògica, no es podien controlar, no es podien reproduir. Eren com una bufada de vent, era com una llum que apareixia. I, de fet, les persones no tenien cap control sobre aquests sons. Els podien cantar, però sí que podien sentir el cant dels ocells, sentien tots els sons de la natura i sí que podien cantar, parlar d'alguna manera. És com si cantéssim, però ho feien d'una manera molt instintiva. Si tenia un cant que agradava, era molt difícil conservar aquest cant i després ensenyar-lo al fill. Era realment com un llampec. I aquí hi ha una altra cosa molt important, i aquí hem de tornar a pensar en el papa Gregori del Gran, que totes aquestes idees a partir dels segles V després de Cris, quan neixen els cants gregorians, tots aquests sons eren com una espècie de flaixos.

com una espècie realment de llamporneig, d'espurneig, on entrava l'harmonia cel·lestial. Era la prova que el món s'aguantava a través d'aquesta harmonia. I de cop i volta, bategant tant, s'alliberava aquesta harmonia i es podia cantar. I te'n recordaves que tu eres part d'aquesta harmonia. Per tant, els sons eren considerats com llenguatge de Déu, una petita part d'un secret que Déu acceptava compartir. Per això, també el colom... L'única cosa que pots fer a la vida amb els sons, com es pensava abans, només els podien rebre. No hi havia res de violència, només rebien els sons. Deixem de banda, si eren sons de Déu, sobretot tota aquesta dolçor del gest. Pensem en aquesta dolçor de rebre un so. I això és el que feien. No feien gaire més que això. Rebien sons, sense cap mena de desig de guixar-los, de guardar-los. Cantaven, era com un miracle. Obries els ulls i veies Déu, pràcticament. Si canto així... Ja està, ja han marxat. Ja no hi són, aquests sons. I durant segles, les persones els deixaven anar, els deixaven lliures. I els deixaven anar fins al punt que no van ni pensar que tinguessin un nom. De fet, no sé les nons, però podria dir que és un milà, sí. Tinc un nom per aquests sons. Però durant segles, no se'ls va donar cap nom a aquests sons. I pensem que no hi havia cap mena de violència, només els rebien. Cada so era irrepetible, perquè no és allò, vaig a fer un mi, ara torno a fer un mi. No, ja està, ja ha passat el mi.

I això va anomenar amb la primera síl·laba d'un vers d'un text religiós molt famós. I d'aquí va sortir el ut, re, mi, fa, sol, la. Ut no acabava de sonar bé i el van canviar. I va acabar sent el do. Do, re, mi, fa, sol, la. Estem parlant de l'any 1000. Hem arribat a l'any 1000 sense que cap dels nostres pares tingués la necessitat de posar un nom als sons. Això és molt europeu, això de posar un nom a les coses. A les plantes, als minerals... Una perversió que va arribar bastant tard. Durant moltes generacions, els nostres avantpassats no donaven noms a les coses. Pensem, per exemple, en les muntanyes. El cim de la muntanya. Durant segles no van tenir nom. De fet, és una perversió del segle XIX. Donaven nom als passos, als colls, per on passava. Però la muntanya era de Déu, la muntanya, també. I el mateix per les plantes, pels insectes. Ara, quan posem nom a una cosa...

això vol dir que el que volem és com tenir una mena de paternitat sobre aquestes coses. Per exemple, posem un nom als fills. Però, esclar, quan posem nom a tots els tipus de roses conegudes, allò que s'està dient és "Jo puc controlar les roses", perquè vaig anomenant una rere l'altra. És una primera modalitat de control. L'any 1000, Guido d'Arezzo va inaugurar el desig de controlar els sons d'una manera molt senzilla, però així ho va fer. Seguien sent persones que no tenien cap mena d'instint violent envers els sons. Els diré una cosa. Cantaven els cants gregorians una nota cada vegada. Fem el que podem, eh? És perquè ho aneu entenent. Després de 700 anys, estem parlant dels nostres pares, de l'Europa. Som fills d'aquesta gent. Després de 700 anys, un monjo que ensenyava a l'escola de Notre-Dame a París, li va venir un desig irrefrenable d'afegir una segona veu. I en aquella escola, de cop i volta, sabem exactament quan va ser la missa de Nadal de 1198, els fidels van sentir una cosa que no havien sentit mai abans. Una part dels cantons cantava així... "Uh..." Sí? Anem fent aquesta nota, sisplau? "Uh..." I una altra part que començava... "Ah..." I la gent va quedar estupefacta. Com quan es van començar a fer els frescos amb perspectiva a les esglésies. Entraven els fidels i quedaven bocabadats, perquè semblava de veritat. Per tant, musicalment parlant, realment això va obrir un món. Ara, van trigar 700 anys. Potser podríem dir inclús més.

500 anys, potser podríem dir inclús més. I un es podria plantejar que potser eren una miqueta ximplets, no? Que no se'ls havia corregut abans. Sí, Beethoven de fet s'ho va plantejar. De fet, entre la primera sonata de Beethoven i l'última, hi ha més progrés tècnic i de domini del material del que es va aconseguir en 700 anys. És a dir, en la vida d'un únic home, hi havia més invenció, més desig de canviar, augmentar, avançar, progressar, que el que es va sentir durant 700 anys, després de generacions i generacions de músics. Tenien dues veus. Si pensem en Wagner, per exemple, o Mahler, si els tenim presents, dues, estem parlant de dues veus. I després pensem en Mahler. I allà veiem qui? Els europeus. Aquest fet de començar una actitud on reps el món i com a molt, el màxim que pots fer és composar-lo, acollir-lo, per poder-lo conservar. Aquell mínim, per poder-lo després adorar. I potser inclús es podria traslladar al fill. Comences per aquí i arribes al domini complet i absolut. Pots fer el que vulguis. Animals totalment esclavitzats, desitjos que ens fem més grans, més grans, més alts, més alts. Tot aquest m'interessa, aquest fora. Si cal es multiplica un domini total i absolut. Però en el seu origen eren persones que tenien una relació amb la natura increïble, una relació molt elevada. Sí, persones medievals després del renaixement. Per tant, evidentment la dimensió religiosa tenia un paper per ponderar. Però és que hem de pensar en aquesta espiritualitat. Eren persones que vivien en harmonia amb allò creat. Quan cantaven, per ells...

...allò que està fora entrava dins aquesta harmonia cantant. Era una actitud tan pura que durant segles i segles no volien cap mena d'instrument musical. De fet hi ha un pensador erudit molt famós, el pare de l'humanisme europeu, Boessio, que és una autoritat absoluta, Boessi, que deia que instruments musicals que de fet no existien, deien que estaven tan allunyats de l'harmonia original que en ells no vibrava res de l'energia ni de l'harmonia que mantenien el món unit. Sí, agradables, però no hi havia el contacte. De fet, si fem la música que coneixem, des del cant gregorià o inclús ens avancem fins a Monteverdi, Palestrina, Monteverdi, al segle XVI, no hi ha instruments. Pot semblar un exemple, però intentem entendre-ho. Quina és la meravella d'això, d'aquesta actitud? Què fa? Doncs rebutja l'instrument tecnològic fet per l'home que pot reproduir la veu de Déu. Pensem en Mahler o en Wagner. Pensem en quants instruments hi ha allà, quantes armes de tot tipus per esclavitzar els sons, els de vent, els de corda, els de percussió. Una màquina per cada cosa, una màquina per acapar aquest so. Però els pares i els pares i els pares anava potser amb un llaüt, allà segurament fins al juny

allà segurament fins al final, tres fileres ja no se senten. Molt petit, veien aquest instrument i deien quanta violència, quanta poesia morta. I després feia aquella amb el llaüt i tothom s'allunyava en una harmonia autèntica. La gent aquesta, que n'estic parlant, no tenia la idea del progrés. No era aquest el seu interès. No vivien en uns temps que hi hagués progrés. Estaven immersos en una eternitat de la qual no volien sortir. És un tipus d'actitud totalment diferent de l'actitud de Beethoven, per exemple, on la música es converteix en una creació de l'home. És la presa dels sons d'humilitat tecnològica, progrés constant, màquines cada vegada més difícils. Aquest esforç febral cada vegada més elevat. Boessi hauria dit milers i quilòmetres de l'harmonia de la qual emana la música. Si pensem en la història europea, l'origen del pecat original, allà on ens vam perdre, vam perdre aquesta capacitat d'acollir, vam passar d'acollir els sons a forçar-los. Si busquem aquest origen del pecat original, el trobarem amb un italià que es deia Monteverdi. Monteverdi escrivia música per una elit intel·lectual molt refinada. Eren textos religiosos i a vegades també utilitzaven alguns textos profans d'amor, per exemple. I escrivia per veu, no per instruments. Per tant, estem encara en aquella fase. Arribem a un moment, però, que Monteverdi va anunciar que inaugurava el que ell va anomenar la segona pràctica, que és una manera diferent de fer música. Aquest és el moment exacte del pecat original. Jo va anunciar com a tal, vaig dir, jo ara inauguro una nova manera de fer música.

La intuïció que va tenir Monteverdi la va fer o va expressar al seu germà en una carta. Però és bastant clar. El que va dir va ser que la música ha de ser servint a l'expressió. Servidora. Per exemple, jo estic trist perquè m'ha deixat la xicota i puc expressar això amb una poesia, escrivint. Puc expressar-ho també amb la meva cara, amb el rostre. O si no, utilitzo aquesta serventa, que és la música, i l'expresso a través de la música. Fins a aquell moment, la música era un regal de Déu. Allà te'l deixava. Aquí, una miqueta aquí, una miqueta allà. I aquest home va dir no. Ara agafarem aquesta música, la dominarem, i servirà per dir una cosa que jo vull expressar. Ja no és Déu, sóc jo. I és aquesta transició, una transició molt fascinant, que va tenir lloc aquí a Europa, entre el que era la música entesa com a regal de Déu a la música com a llenguatge humà. Aquest és el llenguatge humà. És algú que escriu. Està clar. Algú ho ha escrit i tothom ho ha entès. I què està escrivint? Està escrivint una percepció dels homes, un sentiment dels humans, una idea, una visió. I on és Déu? On ha anat a parar? No hi és. En profrenes, se'l veu. Zero. D'altra banda, Beethoven formava part de la generació que van estrenar la modernitat a Europa. I la modernitat va ser justament això. Era l'home que agafava allò creat i ho utilitzava com a un instrument. Mentre Beethoven escrivia la novena sinfonia, n'hi havia d'altres que obrien el canal de Suez. Estaven redissenyant el món. Fins al que havíem tingut de no, això ho ha fet Déu, no es fa res. No, no, doncs n'hi havia d'altres que obrien i separaven dos continents. Són els mateixos que amb el poder de la ciència, d'alguna manera pressionaven o doblaven.

la natura amb allò que necessitaven, qualsevol cosa. I la música registra perfectament tots aquests esdeveniments i Beethoven, en general, el que fa és agafar un fragment de la natura, els sons, i convertir en servent, com deia Monteverdi, servent que serveix a l'expressió. És a dir, que em serveix per allò que vull jo anomenar. Tota la temporada més gloriosa de la música clàssica, des de Beethoven a Wagner, podem dir, està totalment dominada per aquesta idea molt violenta, bastant dura, genial, sí, sens dubte, també rica d'un poder tecnològic increïble. De fet, aquí, en aquell moment, l'humà coneixia molt bé els sons, els havien pressionat, els havien engarjolat perquè fossin autèntics servents. Ara, utilitzaven, però meravellosament. Nosaltres som hereus d'això també. És important saber que Europa també és això, és aquest instint del domini, aquest instint de convertir en serps, en servents, tots aquells que no són de la teva família, amb molta violència també. Hi ha aquesta història dels sons que s'ha d'aprendre seriosament. No és tan complicat d'entendre-ho. De fet, té un poder simbòlic molt fort. Si mirem un piano, per exemple, hi veurem les tecles blanques i les tecles negres. Hi ha els noms de Guido d'Arezzo, do, re, mi, fa, sol, la. També hi ha el si, que era una nota que en l'època de Guido d'Arezzo no la sentien. Després va arribar el si, després do, i d'una altra manera, do, re, mi, fa, sol, la, si. De do a do, això què tenim? Una octava. Dins aquesta octava, entre un do i un altre, en un piano hi ha 12 notes, així de senzill. Blanca, negra, blanca, negra, blanca, blanca, negra, sí. 12, 12 tecles en una octava amb un piano. Ara hem de saber que a l'època de Mozart, per exemple,

Mozart sentia en l'espai d'aquestes dotze notes, en sentia clarament dinou de notes. Un cantant, algun cantant, podia arribar a sentir unes trenta de notes. Inclús algú va arribar a determinar que eren cinquanta-tres les notes que... Va ser Newton, que no era músic, simplement era un científic. Aquests sons hi eren. Es podien utilitzar o no, però hi eren. Pensem en la violència com els europeus van decidir assassinar, darrer de l'altre, vam arribar a les dinou, que són les que sentia Mozart, i de fet hi havia òrgans que tenien dinou tecles. No és que se sentissin, és que realment es tocaven i se sentien. I tot i així, retallada. La violència, com quan tries tres tipus de blat en lloc de tota la resta, o dos varietats de poma en lloc de tota la resta. Per què? Perquè són les que rendeixen més. Llences la resta, concentres en això i amb allò que has escollit, edificat, creixes. Clar, evidentment la producció és molt més elevada. A l'època de Guido d'Arezzo no sabem quants en sentíem, però, per exemple, a Índia, els indis de la Índia, de fet, senten molts més sons que nosaltres, els europeus. Els japonesos senten sons que nosaltres ja no sentim. Som nosaltres que vam decidir que només en sentiríem dotze. Què passa? Que després amb aquestes dotze sons es podrà arribar a fer la novena sinfonia de Beethoven, que és realment estratosfèrica. És una de les moltes limitacions que els músics europeus van aplicar a un món, el dels sons, que era un misteri. I, esclar, era una revelació concedida de Déu. Fixeu-vos tot aquest camí, tot aquest recorregut, una història més llarga. Per això, tot i que potser no m'interessa gaire la música clàssica...

Doncs no m'interessa molt la música clàssica, podríem dir. Conèixer la història de la música clàssica ens pot servir per entendre també la sensibilitat de l'Europeu. Segurament acabem abans estudiant només la música clàssica que tots els altres fragments. Està clar que la música clàssica ha produït música preciosa. Ara, sota aquesta bellesa hi ha tota una sèrie de motivacions, motivacions que van anar canviant molts aspectes. Pensem sempre en la colom, en l'espatlla del Gregori el Gran. Després pensem en Wagner, qualsevol músic estimat del segle XIX, Schumann. Quin viatge, realment increïble, quin viatge. Jo quan era molt petit, un amic dels meus pares era geògraf i va escriure el manual de geografia que s'estudiava a escola. De fet, quan jo vaig anar a l'escola ja no hi era aquest manual, però quan era molt petit sí que era el llibre de geografia que s'estudiava a escola. Per què els en parlo? Doncs perquè és molt important el títol d'aquest llibre de geografia que era, com dic, per tots els italians. Era un títol que parlava del món. El títol és L'home i el seu regne. Aquest era el títol del llibre de geografia, L'home i el seu regne. No fem servir aquests títols, ja no existeix. Ara, si al meu fill li donen aquest llibre a l'escola, a l'home i al seu regne, realment caldria incendiar l'escola. Però tota la música clàssica del segle XIX és això, és l'home i el seu regne. És aquesta la mentalitat que estem parlant, és aquest cap, és aquest estamint el que hi ha darrere, que no sempre l'hem tingut. Per exemple, amb Guido d'Arezzo, cosa diferent, després esclar, 200 anys més a tenir una segona veu. Ara, després d'explicar-vos com anem arribat de ser violents amb el so. Ara intentem recular, pensem a tots aquests que van trigar 200 anys a afegir una segona veu. Encara van esperar 150 anys més per arribar a afegir-ne dos, eh? I arribar a quatre veus. Pensem en la bellesa d'aquesta no violència absoluta. Mentrestant, no és que estiguessin fent música avorridota, no.

De fet, és una música que la conservem, que l'escoltem, que s'interpreta. Potser Chopin ens agrada més, però si un escolta aquesta música moltes vegades, i després escoltem Chopin, sembla com Chopin sigui com el lleó ensinistrat del circ, no? Veiem que hi ha tot això i és increïble, no?, totes les piroetes que faig ara, s'agenolla, però és això. Doncs és realment allà, en aquestes fugues, és com totes aquestes piroetes del lleó. Està clar, doncs, aquest projecte visionari. Aquí entra en joc tot, les plantes, els rius, tot. I nosaltres som fills d'aquesta mentalitat. Ara, la generació dels meus fills, que tenen vint anys, tot això sí que és veritat, doncs, que va cap avall. Però jo vaig créixer en un entorn on es creia en l'home i el seu règim. No hi havia cap mena de dubte que no fos així. És ara, doncs, que es posa en dubte aquesta afirmació. Ara és el moment, doncs, que podem entendre què ha sigut tot això, què ha suposat. I, esclar, això ens pot ajudar a entendre que aquests som nosaltres, que aquesta és l'Europa. Tenim el mite d'Europa amb raó, amb l'humanisme al centre. Europa és tot això. Europa també és tota aquesta història, des del principi fins al final. No pots escollir només una part. Tot el món, de fet, escolta la música clàssica europea. I això és bastant peculiar. Mira, esclar, perquè som molt bons. No, sap greu, però tothom escolta la música europea perquè els europeus van colonitzar tot el món. Va fer el piano, que és una màquina que jo estimo profundament, però és una màquina. El piano és una màquina que, bàsicament, és com una presó de sons. És una màquina molt violenta que es trenca tot allò que pots escoltar en una caixa. I allà la tens, allà toques i tot el que sona d'aquí. Doncs els europeus van portar el piano fins a l'últim indret del món i és per això que tot el món escolta la nostra música clàssica. No és que sigui la millor. Perquè inclús en els llocs més allunyats,

si han arribat els europeus, allà han arribat amb un piano. Això perquè entenguem com la música clàssica és identitària per nosaltres, com parla de nosaltres també. I això, doncs, aquest tema tan bonic de triar la natura com a tema de sentiments, de tota aquesta connexió, m'ha semblat que seria interessant entendre com una de les històries més boniques que tenim, a propòsit de la nostra relació amb la natura, és la història de la relació que hem tingut amb els sons. I que, si voleu, es pot definir com la història de la música clàssica. M'ha agradat molt estar aquí amb tots vosaltres. Moltíssimes gràcies. Donem així per inaugurar aquesta segona trobada de Cap Roig i, a partir d'aquí, comencen ja totes les activitats després d'aquesta il·luminada per aquesta intervenció inicial. Moltes gràcies. Gràcies.