Una interioritzat en el qual l'ànima se sent estranya a ella mateixa, i evidentment ho aconsegueix en el sentit que el que fa és escriure uns llibres seus en els quals reorganitza aquest temps interior a través d'una trama. Recordem que la trama per Aristòtil és una qüestió d'anèxies exteriors, no pas interiors.

és interioritzada, en teoria molt interioritzada, que ho es diuen aquests tres professors, que ho estudiïn com pot haver-hi per dirigir aquesta percepció temporal meva, que jo, en ànima, la sento distesa i en canvi aquesta pretensió que tinc de narrar-la amb un altre intervindre, que seria la dramatísticaica. Però, per entendre'ns, ha sigut molt resumit i una mica organitzat. O sigui, la dramatísticaica...

La trama aristotèlica, allò que fa fer és exterioritzar els nexes d'unió d'esdeveniments, per tal de construir precisament operacionalment, lògicament, aquest fil que uneix aquests esdeveniments. I allò que fa Proustí és, amb això, amb aquesta mateixa estructura, què passa quan jo interioritzo el temps, quan aquests esdeveniments jo vull narrar són uns esdeveniments de l'ànima, no pas de cap fet personal.

això no ho ha de dir, què és el que funciona en el drama lligament normal, no? I passa quan el temps és justament allò que jo vull donar en interior, quan el temps realment és estar allà, està sent narrat, vull dir, el temps és la distància mateixa de l'ànima. Aquest és, per dir-ho així, el dilema, la contradicció en la qual s'enfronta l'agustí i que és la base de les estructuracions compassives. D'aquí que el capitul 11...

Aquesta simultaneïtat de les tres temps, que de alguna manera es deia ser, se m'entendia confondre amb aquesta simultaneïtat del temps que...

solament logra la divinitat, l'eternitat, en base. Per això hi ha diferència entre aquesta interiorització dels temps, sense confondre-la amb aquesta simultaneïtat respecte a l'eternitat. A veure, senyora, la companya està molt ben sentida que el temps de Proustí o el temps d'ell és precisament aquest present simultani, però d'alguna manera...

on la nostra existència no existeix perquè tot és intern. El que nosaltres diríem agostir és que la eternitat, la manera com Déu percep el temps, és des de la completud, haver sentit cantat la cançó. No pas estar-la sentint. Això és el que nosaltres sentim. Per això el nostre present és tan insatisfactori, per això el nostre present múltiple

present múltiple no és mai d'alguna manera coincident amb ell mateix. En canvi, el temps de la divinitat, el temps etern, sí que es considera amb ell mateix i a la hora incorpora d'alguna manera el propi finalitat. De manera que ell, malgrat estar en aquest present múltiple de comptadora, doncs, sí, ja la completut i nosaltres no la tenim. Nosaltres estem sempre a la vora i en canvi ve d'alguna manera, malgrat que està en aquest present.

per tant, realment tota la concertba. Haver sentit una cançó, sentir una cançó que nosaltres estem cantant i que no sabem a qui no. La mateixa manera no és com a l'estat, al nostre temps el que és important és aquesta negativitat de no coincidència. És simplement la diferència. Una qüestió més...

Així com has explicat el tema de Proustí, recordem que per a Proustí allò que es fa bàsicament és interioritzar el que és. O sigui, com la clau, allò que li interessa que va dir-li és que, com ell mateix diu, en tu anem a mesura del temps, la mesura del temps per a Proustí és justament la interiorització, la percepció temporal que pot tenir la pròpia arma. Per això aquest temps interioritzat, fixem...

...a interioritzar fixeu-vos que és una postura absolutament subjectivista i evidentment té una relació amb el cristianisme. Perquè en aquesta cultura de la consciència humana, interioritzar és una cosa que ve del cristianisme. Fixeu-vos que la mesura del temps és justament l'experimentació que la nostra ànima pot fer d'aquest temps. D'alguna manera aquí la memòria, que vull insistir, és clau en el sentit que justament d'alguna manera el patron que ens dona aquesta experiència.

Però aquesta experiència pròpia del temps, aquesta consciència. Llavors, el temps, per acabar de parlar-se amb Agustí, fixeu-vos que està íntimament lligat a la subjectivitat. Està relatat a la nostra consciència i alhora sempre subbordrat, sempre subordinat, sempre d'alguna manera abastiu del que seria el que acompanya la identitat divina. Nosaltres no som comprensible si no està ontològicament lligat.

...diríem, ontològicament blanca, precisament per aquesta incapacitat de percebre com ha percebut Déu en la seva ànima, que seria aquest desplegament de l'esperit diví. Una experiència patològica, una finalitat del món, tot això. Quina és la paraula? Proust. Ara que ja estem aquí, sumergim amb Proust, d'acord? No sé si... La meva voluntat és...

...diríem, ontològicament blanca, precisament per aquesta incapacitat de percebre com ha percebut Déu en la seva ànima, que seria aquest desplegament de l'esperit diví. Una experiència patològica, una finalitat del món, tot això. Quina és la paraula? Proust. Ara que ja estem aquí, sumergim amb Proust, d'acord? No sé si... La meva voluntat és... Acabar, però, diríem, també amb un cert judici. Llavors, la idea és humanitzar això sobre un temps amb Proust i si ens queda alguna cosa, la farem aquí, d'acord? La meva idea és ja començar potser una classe abans amb d'altres. Dit això, a vosaltres, a l'examen, recordo que només hi ha un 180, d'acord? Farem allò que es quedava de manera fàcil.

És a dir, diguem-ne que alguns pensem al llarg de la història primer Proust, d'acord? Molt bé. Proust, per si no ho sapigueu, Marcel Proust va escriure, del 1908 al 1922, va escriure la grandíssima obra de La recerca del temps perdut.

Partim d'Agustí, que és la interiorització de la trama, i arribem a Proust. Proust, d'alguna manera, ja l'hi donarem un dibuix. Però tot el mateix que Agustí

Per tant, la solució és la mateixa, el que passa és que allà, on Agustí ha volgut Déu, el valor que deien a la classe brega de totes les gràcies de Déu, allà el que fa Proust és voler donar-nos Déu, perquè és una nova època, giratón de segle XIX, sinó que vincula't amb l'home d'art, vincula't amb l'escriptura. És a dir, d'alguna manera això es podria preguntar en una filosofia moderna, aquella que passa precisament...

aquell que passa precisament pel gest artístic. És a dir, que ell, ell no es mou per l'obra, no passa a partir del consumit diví, no passa a partir del consumit celestial, per lligar com a amic, com fa de tant Agustí, sinó que passa per l'obra, per l'escriptura. Perquè no és tan foiximent llegir, sinó que és un gest molt net, molt modern, i precisament ens podria explicar per què actualment encara Proust és un dels autors clau, no?, que segueix, bé, aquí estem constituïts dels pocs autors

precisament per aquesta importància de l'estructura, per aquesta importància de la textualitat, del gest artístic que d'alguna manera coronar i donar sentit retrospectivament al que havia estat.

però si ho hagués, ara és virtut, no? Que a qualsevol regina se fos una estructura molt bé, és una mateixa que va acabar l'obra d'art, no? Bé, per això diria una mica la teva tercera, no? O fer una mica de... Saps? Clar, és molt difícil de fer la tercera, no? Diríem, per resumir-ho molt, molt gros i molt vulgarment, que és la història d'un narrador

que, només en un moment allà a les diverses pàgines, algú diu Marcel, però a part d'això no sabem per dir així res més, no? És un tal Marcel que ell vol ser escriptor. El que passa és que es troba que no té ni una estructura, no sap de què escriure, no? Llavors, d'alguna manera, tota la història...

És tota la història que va deixant, es basa en la vida d'aquest narrador, no? Des que és petit, des que va ser infantès, va ser el seu primer esballament, aquesta vocació artística, no? I va transcorrent al llarg del temps, no? I el narrador es va situant, diguem-ne, per a diversos llocs, no? Va passant la seva adolescència, la seva maduresa, es va movent per diversos escenaris, va coneixent personatges, va explicant els nous...

Va explicant els seus amors, les seves emocions, les seves gelosies... Diguem-ne que és una obra total, en el sentit, no? Vull dir, no exagerat de la paraula, perquè allò que fa és recórrer la vida d'algú, per dir-ho així. Normal, heu d'entendre que normal és un senyor, diguem-ne, franquista del principi de la seva vida. Aquesta normalitat posar-la entre cometes, no? D'alguna manera és la perípècia d'un dandi, d'una persona insulta.

...d'una persona insubstancial, d'algú que no arriba mai a escriure, a través de tots els salons aristocràtics de la burgessia parisenca de l'època, del Foc Sant Germain... Allà comencen a aparèixer, per exemple, qüestions com la homosexualitat... Però també qüestions com, per exemple, el món, diguem-ne, mundanal, absurd, de les superficialitats, imatges, de les modes, que també, per exemple, de l'antisemitisme...

D'alguna manera, no hi ha un tema en el sentit que ell va oscil·lant, va d'una manera...

Una vida sense substància, una vida que realment és un temps perdut. Si realment busquem la recerca del temps perdut, no és pas només, evidentment, el temps metafísicament perdut, sinó el temps que ens ha de ser malgastat en totes aquestes dimensions que en el fons no suportaven res. Llavors, fixeu-vos que...

en un moment concret de la recerca, en els quals se'ns delineen alguna qüestió que tempra aquest conjunt. És a dir, nosaltres anem explicant, no? Com fa festes, com una festa de fragmentes, com després com s'enamora del Martí, com el Martí li produeix un diet, però hi ha moments molt concrets, no? En el qual, d'alguna manera, irromp...

de manera irromp una espècie d'allà, que fa que el propi narrador sàpiga que allò és alguna cosa important, no? No sap exactament què és, no? I aquí entra el cèlebre episodi de la Magdalena, que tots hauríeu llegit o que tots, com a mínim, coneixeu, no? La primera idea de la Magdalena és un dels diversos, no diré molts, perquè no hi ha molts, però dels diversos episodis que són coneguts com els episodis de memòria i veritat, que estan situats al llarg de la recerca.

Això és allà, a la recerca, d'alguna manera com a fites en el camí. Fites que el narrador, quan se les troba, no sap interpretar, no sap explicar-se per què han llegit durant la seva vida. I d'alguna manera es fan del camí i ajuden el narrador a recuperar una mica millor l'estructura, però allò que construeix el narrador és d'alguna manera lligat a través de la recuperació d'aquests moments de memòria intel·lectual.

són moments que permeten al narrador una cosa especial, una cosa molt important, que és el recordar-lo.

...de la seva vida quotidiana, de la seva normalitat, de l'esperat, i permeten al narrador el passat. Un passat que es creia perdut, a la recerca del temps perdut, fixeu-vos com té aquella nostèga, no? D'alguna manera, gràcies a aquests moments de memòria involuntària, la vida passada pot ser registrada. És a dir, no està perduda, sinó que estava en latència, amagada sota objectes, sota experiències...

...de sota experiències que ja no nomenen, que ja han desaparegut, que ja han construït d'alguna manera aquella imatge. Per tant, aquell passat latent que d'una banda es creia perdut, és el gran dol, el dol del narrador, el dol dels personatges, el dol que teníem, la família, per tant, per tant, per tant, ell descobreix que d'alguna manera es pot recuperar. Això pot tornar, pot tornar a través d'aquests moments de memòria involuntària.

I descobreix aquí la missió de la seva escriptura. És a dir, ell que era algú que li estima, que li agrada molt ser escriptura, perquè no sabia trobar què escriure, s'adona que la temàtica, la matèria sobre la qual ha d'escriure ha de ser aquesta potencialitat de recuperar el temps perdut a través justament de la cristal·lització d'aquests moments de memòria involuntària a través de l'escriptura. Per tant, la feina és enginy, la feina és absolutament enginy.

A partir d'això el que fa el narrador proustiar, diguem-ne, al final, i d'alguna manera això és molt interessant perquè la gran obra

la memòria que escriu la nota que és justament aquesta possibilitat de recuperar l'oblit del passat. Aquesta es la paula.

possibilitat de recuperar un temps perdut a partir d'una memòria involuntària que d'alguna manera cristal·litza entre la forma, l'estat, l'estimulació, això s'ha d'adoninar, quan tota l'escriptura ja està feta. Per tant, ja aquesta cosa percussada, absolutament moderna, per part de nosaltres, com a professió de la recerca, tenim això

durant tota la seva escriptura, quan està explicant la història d'algú que no és aquí. D'alguna manera, això és una educació frustrada, perquè pensa que està dient una cosa que està descrivint, perquè hi ha les coses no manar un home, no? Si hagués escrit bé, hauria escrit sobre això. I ara escriu una cosa, i d'alguna manera aquesta educació frustrada és la veritat.

que mostrarà escriptor fins al llarg de l'obra, perquè és anar al llarg de l'obra i dir, ara sé que has d'anar a escriure, i ara tot això em posaria a escriure, però en el moment que està a l'obra, ja s'ha escrit tota l'obra, no? D'alguna manera és aquesta cosa cínica que fa que el llibre que ell llegeixi és el llibre que justament ell comença a escriure quan encara llegeix en Marcel. Llavors això és una feina mirada

És a dir, tenim un inici que és complet, i tenim un final que també està trobat, i quan acabem el que ens hem trobat ens adonem que ja està fet és a retornar complet.

Llavors d'alguna manera estem fent la mateixa experiència que fa el narrador amb la seva pròpia vida en el moment en què llegeix en Martí.

Llavors ens trobem davant d'un llarg exercici de memòria, és a dir, de què la recerca es pot entendre com aquest llarg remolament de les vides.

Ja tenim, i aquí és on coincideix i comencen a trenar-se les nostres comparacions amb Agustí, que tenim el mateix...

Els elements materials no existeixen, si m'ha costat d'explicar-vos la idea de la recerca, perquè realment la recerca no va d'arbres, sinó que té identitat. És a dir, no hi ha una ordenació exterior dels episodis tal com Aristòtil ho diria. No hi ha una traducció necessària d'un episodi a un de després. La connexió dels elements és tan miquada, és una llengua ser que només pot ser interna.

És a dir, l'únic nexte que ho neix tot el que s'ha de fer a la recerca és el jo narrador. És el que ens va explicant i a través de la consciència ens va fins saltar un lloc a l'altre. Una de les experiències que tenim si llegim la recerca és precisament que es comencen paraules parlant d'una cosa i les paraules de narració prus, no? Ens anem endavant a la pàgina, tenim tres que fan des de la primera, parlant de tota una altra cosa. I diem, com hem arribat aquí? Però realment no sabem on era.

I diem realment no sabem on hem arribat. I hem arribat simplement perquè algun fil conductor ha anat passant d'una banda a l'altra és una vocació ciutadana. Tot això per dir-vos que el mateix que Agustí a la seva vida interioritza l'escenari de la trama. I en el moment en què s'interioritza la trama, i no només s'interioritza la trama, sinó que es fa una pregunta ontològica sobre el temps, allò que se'ls devia, no?

però ho remet, no? O sigui, ho porta a les màximes conseqüències. D'alguna manera, tota la recerca fins i tot els esdeveniments de memòria voluntària són rituals.

I en el moment en què s'interioritza la trama, i no només s'interioritza la trama, sinó que es fa una pregunta ontològica sobre el temps, allò que se'ls devia, no? però ho remet, no? O sigui, ho porta a les màximes conseqüències. D'alguna manera, tota la recerca fins i tot els esdeveniments de memòria voluntària són rituals. Aquest moment ha passat, complirem el que ha passat. I el mateix moment en què el Prus explica, no?, amb el de Déu que diré, jo he tingut la sort de que la meva vida passés això. Però podria ser que no passés i no té en cap moment cap d'aquestes visualitzacions voluntàries, no? Vull dir que realment la trama s'ha de construir. Fixeu-vos que avançar. Ara estem definint la trama justament com allò que exclou avançar. I en canvi, Prus, el que diu, no és que...

Fixeu-vos que la consciència proustiana, la consciència d'un amador proustiar, no és una consciència lògica, no és una consciència deductiva, no vol dir que sigui racional, però això és una altra cosa, no? És una consciència que no es desenvolupa de forma progressiva.

No és una consciència progressiva, sinó que va fent volant, no?, entre les diverses idees. Comença a parlar d'aquesta duquesa i després comença a parlar de les fets reis i les fets reis ens porten a l'altra, no? Simplement ell va fent assats que li demanen al seu autor, no? D'aquesta manera van esclamant una cosa que potser és més essencial que la trama i dic potser perquè evidentment no cal posar-hi més valors, no? Però aquest escalamant, la recerca.

Però d'alguna manera fixeu-vos que aquesta sensació de temps és precisament perquè el temps està interioritzat i perquè aquesta interiorització impedeix la exteriorització de la trama.

La interiorització de la trama, una trama clàssica justificada, no és més que la trama. I es pot fer perquè aquesta coincidència que hi havia entre aquests dos tècnics, aquests autors, aquests dos moments tan allunyats i tan diferents, però en les seves obres ho volem estudiar. Doncs precisament perquè la recerca fa el mateix gest estructural que Agustí i el fa perquè el punt de partida de la recerca no és pas.

la història de la meva vida, però és precisament aquesta la mateixa pregunta que Agustí es presenta en el llibre. Qui és en què? Qui són ells? Realment la pregunta del tema, la pregunta particular a la cerca, és una pregunta molt hostil com el temps. De quina manera que la pregunta particular es comença...

I justament com veurem aquesta conclusió, diguem-ne, de la temporalitat es troba en el mateix exercici de la poètica. És a dir, l'escriptura, allò que permet transformar-la de facto, una pregunta que si fos únicament filosòfica quedaria en la pura ètica, quedaria sense sentit, quedaria en la indeterminació conceptual. Per tant, la temporalitat

La temporalitat interior en el cas de Proust només es pot analitzar en aquesta trama física i coberta en la visió, que es desenvolupa un diàleg intercautric. Això és una cosa que em sembla certa.

Però bàsicament l'explicació. Les primeres pàgines de la recerca és el moment en què aquesta obra, i justament allò que el problematitza i allò que es queixa, és la possibilitat d'ajudar temps a escriure aquesta obra.

Hauria demanat més mestres. I plovia anys a terra, no s'ha de tirar una brúixola estil amb majúscula, és a dir, temps, Proust només utilitza majúscules d'una paraula.

No tan sols em demanava, sinó també la malaltia que després cramar la malaltia protegida.

Està parlant de manera protegida contra la possibilitat. Potser em guardaria la demanda. La malaltia no havia passat a les coses, i com ja havia muntat experiència a la psicologia, les coses de la memòria. Per la creació, inventar-se la memòria en impressions que després creiem que havia de transformar en valència i intel·ligència, n'eren una de les condicions de la creació mateixa de l'obra d'art, tal com havia concebut en una estona. Aleshores vaig pensar...

sobre el que tenia per construir la meva obra aquesta nostàlgia, com una teixida més veïda de la meva obra i la por de no poder-la realitzar, marcaria certament amb divinor aquella forma mental que havia presentit a l'església de Font Vella. Diguem-ne que el gest és aquest que cal estar-nos preguntant-se pel temps. Fixeu-vos que hi ha un moment en què hi ha una realitat...

... del temps no és el temps que nosaltres pensem de manera quotidiana, fixeu-vos que el que busca aquella memòria inventària, allò que fa és extreure del temps quotidian...

...de manera segura del temps quotidià. No estem parlant del temps que nosaltres estem mantenint avui, sinó que estem parlant d'un temps pur, d'un temps purament més pur. Això és la memòria inventària. Són moments en què descobrim que el temps és involuntari. I en el moment en què descobrim que el temps és involuntari sortim del temps. És a dir, d'alguna manera esdevé immuntat. D'alguna manera podria...

El passat mai no és perdut, sinó que està latent en diversos aspectes del nostre pensament en els quals, si ens somenem intensos, ha de sorgir aquest passat. És la mateixa manera en què per un gran gust utilitza la metàfora. Ell considera la metàfora no pas com un recurs poètic, sinó com una eina d'investigació similar.

a la memòria involuntària. Per què? Perquè fixeu-vos que la metàfora allò que fa és designar una realitat, descobrir-la d'una altra realitat, per dir-ho així, que no podré repetir abans, una realitat que són dues realitats, una cobrir l'altra, que en principi no tenen relació, però que gràcies a la interpolació de les dues, allò que se'ns ofereix és una tercera cosa que les dues comparteixen, però no que escapa a les dues anteriorment.

Nosaltres, aquesta cosa revertida, sintètica, de la mateixa metàfora és com un imaginat temps prussià. És a dir, el temps de la memòria involuntària no és ni passat, ni present, ni futur. És una mena de temps extern, és un temps mur, un temps diví, gairebé, en el qual nosaltres sortim de la nostra pròpia temporalitat. Per què? Perquè com que no és tornar a posar-nos al passat, és simplement que nosaltres dins del present

simplement nosaltres dins del present recreem un passat que pel fet de ser recreat en el present ja no és passat. Diguem-ne que neix un temps en el qual res sorgia, una cosa del passat que tan mateix no queda encallada al passat. I si te busques sentit al resurgiment és un sentit orientat al futur. Perquè precisament Proust utilitzarà aquests moments de memòria involuntària per construir aquesta...

...construir aquesta obra que coneixeu, La recerca del temps perdut, el temps imaginat. Llavors, d'alguna manera, aquests moments de memòria involuntària, allò que fan és presentar-se, allargar la reflexió i evitar el demanador com una mena d'enigma a través dels quals descifrarà l'estructura de la seva obra literària. Per tant, compartir-los en una ordenació, en una mena de poètica.

Ell mateix Proust sabia que la seva literatura, com la seva pròpia capacitat de tornar a la vida a unes persones que ja no existeixen. Aquí ja hi havia segons l'ètica, el que és entrar en la qüestió de la mare, en el moment en què Proust...

Però la idea és que el món que diu Proust és un món que ja no tornarà a existir. I l'única manera de reviure-lo és a través de l'escriptura. Proust, com a conseqüència de la recerca, allò que em fa, no? Hi ha culpa de la vida dissoluta de l'artista.

Abans d'aquesta època li preguntessis a qualsevol persona de París si Proust hauria tingut la gran obra del segle XX, ningú s'ho hauria pensat, no? Perquè el senyor Clar, simplement el que feia era perdre el temps, no? Era un mandra. Però la cosa més important, la cosa més especial, és que Proust, estant a la seva habitació, se li va ocórrer de sobte, per tant, de guiar-se, i simplement escriu un llibre. Escriu un dia i mig més curt de la seva habitació.

I es va estar tots aquests anys escrivint. I es va estar escrivint tots aquests anys, no?, per justament retrobar un món que a partir d'aquell moment ha perdut, no? I això és una qüestió, diguem-ne, si voleu, una mica plubirromàntica, no?, per començar amb aquí, no? Però realment, quan tu llegeixes la verseta, hi ha una qüestió d'urgència, d'escriptura, de justament realitzar aquest excorcisma, no?, d'estar-se únic vincle amb la realitat, i és aquesta possibilitat de, a través de l'escriptura, convocar...

...convocar certa energia, un humor que no existeix, altament, sinó a través de l'escriptura. Llavors he de tomar-me una sessió de la segona vegada. Bé, això és com un secret de cuina, però bàsicament el que he vist molt clar, que és el de la revolució, ara entrarem una mica en una estructura de la vostra època, que funciona allà, és el primer que escriu tots. O sigui, d'alguna manera...

Sí, d'alguna manera, Proust té tota l'estructura del que serà la recerca al cap. I per això també la coincidència i el paral·lel amb el llibre onzen de gusti. Perquè penseu que el llibre onzen el que fa és detallar la manera com estan estructurades les composicions, però l'escolta al final, perquè una escolta part, perquè si bé les unflaves és una pila, justament Proust fa el mateix. O sigui, quan ell comença a escriure sap exactament com anirà la seva obra, sap exactament en què és important que digui.

Per tant, després del volum s'havia de construir allò que s'entendrà tot al final. I de fet, diguem-ne, va ser una obra molt difícil de rebre, va ser una obra que es va fer molt desigual al principi, justament allò no entenia perquè havia d'anar llegint una cosa que al final no entenia. I ell sempre anava dient, espereu, espereu, no?, i al final era això. I després es va publicar quan ell havia mort.

De fet, sembla, però digueu-vos que aquests episodis de memòria involuntària, ell va justificar que van en un moment de la drama, són un motor funcional de l'obra certa, actuen com a desencadenants de drama, però evidentment són uns desencadenants poc culturals, és una trama superpoc cultural. D'alguna manera, és el mateix que l'exconvulsió, la conversió en les confessions, perquè en el moment en què...

ho llegim tot l'obra, descobrim el funcionament estructural de la trama i descobrim el sentit. D'alguna manera, la contradicció que vostè detecta, ella fa explotar des de dins amb la interiorització del text, amb aquesta estructura nascuda d'aquesta pregunta ontològica. Ara m'agrada fer una mica de diferència, perquè hem vist que els episodis de memòria involuntària són aquest nucli operacional de tota la recerca, però vosaltres dieu, va?

La memòria voluntària és el que nosaltres pensem i el que tots penseu com a la memòria. Són les dades que construïm de la intel·ligència, és una memòria normal que es pot construir posant una cullereta de fe i ja està.

La memòria voluntària és el que nosaltres pensem i el que tots penseu com a la memòria. Són les dades que construïm de la intel·ligència, és una memòria normal que es pot construir posant una cullereta de fe i ja està.

perquè nosaltres, si m'expliqueu, què vau fer ahir, m'ho explicareu d'una manera que és exterior. És a dir, nosaltres no estem dintre.

però d'alguna manera el fet de recordar voluntàriament, el fet de recordar com nosaltres recordem normalment, allò que fa és pervertuar la distinció.

La distinció entre objecte i subjecte. D'alguna manera mantenir-nos allà als elements del que seria la nostra pròpia vida. En el moment en què nosaltres recordem la nostra vida, som espectadors, com si fos la càmera de cine, i bàsicament no té cap mena d'efecte emocional el que aquesta memòria involuntària pugui dir sobre nosaltres mateixos. En canvi, la memòria involuntària és justament el contrari. La memòria involuntària és la nostra capacitat d'estendre...

...és la nostra capacitat de sentir-nos, tornar a unificar dins la nostra pròpia record, dins la nostra pròpia passada. És a dir, Proust, allò que fa és buscar un temps que ens impliqui, o nosaltres siguem interiors al nostre record, o nosaltres realment, quan parlem de reviv la nostra passada, estem tornant a viure, revivint el nostre passat realment, estem tornant a sentir. No és una descripció externa dels elements, sinó realment la resposta.

a aquella autèntica possibilitat de revivir aquest temps. Per tant, aquests moments de memòria involuntària no són una memòria tradicional, sinó que ens posen en contacte amb un temps pur, amb una mena de realitat, no? Podem lligar amb Agustí i el temps límit. Són moments privilegiats en els quals nosaltres suspendrem la temporalitat, és a dir, ens desvinculem de la mort. I Proust mateix explica que en aquests moments

ell sentia que la mort no tenia cap mena d'agència sobre ell mateix, no podia espantar-lo de cap manera, perquè precisament havia entès que passat, present i futur eren una mateixa cosa, que som reunits en aquesta cristal·lització pura, atemporal del temps, amb el qual ell havia tingut també contacte en aquest moment. I que d'alguna manera és afirmar. Per tant, la seva tàctica és d'alguna manera poder-la.

I d'alguna manera poder-la testimoniar a través de la seva vida. Més o menys, això és el que teniu a la visualitat de la pantalla. Ara, després, també vaig agafar-vos i a l'hora de llegir, no?, suposar les primeres pàgines del congrés, i suposar les primeres pàgines, no?, llavors, justament, els llegiré més fortament, perquè en Proust acostuma a llegir-se menys, perquè totes les dones són paràgrafs de quatre pàgines, o així. Diu, és així.

És així que tot un món de temps quan es va llençar a mi em tornava mentre que...

... es va llençar a mi, em tornava mentre que la comprenia. No em veia mai més aquesta mena de pàgina, però jo i Minos, la teva camisa tenia les inscripcions semblant a esclafar amb la bandera o alguna projecció elèctrica il·lumina i s'accionen dins d'un edifici. Les altres, per fer-ho igual, es fan enfonsar els amants. Bàsicament, ens està explicant això. Com si compréssim un exercici més de l'exercici total. En realitat, com que volia acomiadar-se, i la compré també, com que no m'ho respondes, fer-ho bé.

Però com el que regió, la meva relació amb següent ni solament parlava amb la memòria voluntària, amb la memòria de la intel·ligència i com les informacions que hi havia sobre el passat no conserven res d'aquest, no m'he tingut mai ganes de pensar les cartes que compré. Tot això era un lligat mort per mi. Mort per sempre, era així. No sé, ell està recolant les meves cartes a complert, escrivint detalls, però tot això no soscitava cap mena.

d'emoció en mi, perquè ho recordava a través de la intel·ligència. Evidentment, això, diguem-ne, no m'ho soscitava. Mort per sempre, era possible. Jo em mentalitzava en tot això. Jo em mentalitzava, el que us deia abans, de buscar-vos, etcètera. A la nostra mort, sovint ens tornem a esperar molt de temps els sabors del primer. És a dir, ens morim abans de que l'alçar dels moments de memòria involuntària ens torni. Trobo molt raonable la creença.

Mort per sempre, era possible. A la nostra mort, sovint ens tornem a esperar molt de temps els sabors del primer. És a dir, ens morim abans de que l'alçar dels moments de memòria involuntària ens torni. Trobo molt raonable la creença teòrica que les ànimes dels morts continuïn dins d'algunes de l'inferior, dins d'un animal, dins d'una planta, d'una cosa inanimada. Per tu és una teia que per nosaltres fins al dia que per molts no arriba mai. Mentre ens trobem i passem al costat de l'arbre, cantem amb una ciutat urgent per arribar a la seva persona. Llavors ells també s'inscriuen i així presenten alguna cosa respecte al tractament. Ells venen els morts, nosaltres amb la sola mort, i tornen a viure amb nosaltres.

...que donen vida al meu salt. Així s'esdevé també amb el nostre passat. És fein en perduda qui t'ensenyem a evocar-la, de vegades molt per la nostra intel·ligència i els seus ulls. Està amagat fora del seu domini i de la seva abraç, dins d'objectes materials que ells justifiquen. Aquests objectes de fet de batxar per no tenir-ne la majoria o que no en recordem. Objectes humils anys que de primer, tal com jo no me'n recordava, de vegades escrita, que de moment no, encara que si no m'agrada en forma de temps

Però a un moment, encara. Pose la cullereta amb la gustina en la balena, però al mateix instant en què la grupada mesclada amb llitres del pastís em va arribar al paladar, em vaig estremir, atent al que passava d'extraordinari. Un plaer deliciós m'havia caigut d'allà, sense que tingués noció de la seva causa. De sobte, havia fet que l'edifici curs de la vida em resultés evident.

...d'una vida impossible de diferència, va ser una abstracció inconscient, va ser una realitat il·lusòria, de la mateixa manera que l'obra de l'amor que omple una incertificació. Com és aviat, aquesta presència no era ell, sinó ell jo, no era mi, ella era jo. Havia deixat de sentir-me amb una obra, un fingir mortal. D'on havia pogut venir aquesta codera joanadriana? No? Anava a arribar a la magdalena. D'on venia? Què significava? O d'altra part, no?

De la mateixa manera que comença amb la magdalena, diré sempre aquesta història. Aquí m'explicava aquest enredonament. I recorda que justament és la mateixa magdalena que li donava la seva mare a Combré. Precisament a través d'aquest punt de memòria involuntària ell no buscava la magdalena, no ha anat a buscar-la expressament. D'alguna manera ha anat a trobar aquesta connexió dels inicis de tornar Combré. I Combré sorgeix del que diu.

I com a artigio, una ciutat més, una família, l'alegro. Dos finestres, però bé, fins a les hores indistingibles de l'empresa, se'n miren que no puc fer-ho bé. I ara, totes les...

Totes les flors de les meves jardí, les del parc del senyor Joan, els granufes del dibuix, la bona gent del poble, les seves casetes, les deliri, tot Combré i els seus encontorns, tot això que ho podem formar i sortir de la meva tassa de te. És a dir, de la tassa de te ha aparegut Combré de nou. És a dir, convocat no pas per la intel·ligència, no pas per la memòria voluntària, sinó justament per la voluntària, no per l'angoïda d'haver-se sumat.

Així com funciona la memòria voluntària, amb una, diguéssim, una sensació de mortalitat, i reprenem el passat com si no hi hagués diferències d'aquest passat i nosaltres, sinó que el sentim revivint, sentim el passat com si fos present, i notant justament aquest traspunt d'ànima, però no...

...d'una cosa escapada, no pas com una cosa dramàtica, no pas com una cosa precisament humanament, sinó justament com aquesta unificació animada dels mateixos. Bàsicament és la memòria involuntària, la possibilitat d'avorir la temporalitat gràcies a aquest esforç d'imaginació, d'un present que potencialment comté el passat. Comprendre no és mort per sempre, comprendre és la possibilitat de quedar per davant.

la possibilitat de recuperar-se. Fixeu-vos que aquesta visió en el fons és una visió molt desesperada, no? Proust. És a dir, per Marcel la gran angoixa vital és justament el fet que només existeix el present, no? És a dir, que no hi ha res que ens garanteixi que nosaltres podem recuperar el passat. Però això l'escriptura és tan important per nosaltres.

Però fixeu-vos que és tan important per això l'escriptura. És l'única esperança que té, no? Perquè justament la nostra angoixa existencial, el fet que tots siguin tan fugassos, i per dir-ho així, la nostra família existencial és el desaperlo constant del temps, no? I això ens enreglava per anar-lo per limitar que no hi haguem escritures. Què fa l'escriptura? Estabilitza el món. És a dir, eternitza les sensacions en aquest instant que el moment fugiria, no? És a dir, ens situa...

un sentit a la vida que realment no el podríem trobar si l'haguéssim anat de la mateixa. És a dir, si busqué, com deia, de Déu i de l'art per Agustí.

L'escriptura, per tant, està disposa al valor de la vida en una instància que és immune, per dir-ho així, a les institucions de la moralitat. És a dir, que no penja d'una veritat humana. Llavors, en aquesta situació de l'obra de Déu per sobre de la moralitat al final ja és una forma de la racionalitat que és justificadora, redemptora, perquè som immortal, no?

Fixeu-vos que la memòria involuntària, és interessant, d'imaginació. És a dir, la imaginació del record no és pas que amb altres que siguin objectius, és una dada de la intel·ligència, sinó que nosaltres ara recreem. És a dir, el fet que retorni al passat és un passat reimaginat.

És un passat que ens improva precisament perquè el creiem com a propi. És una espècie tan subjectiva que no està mediat en unes connexions lògiques que serien les que ens imposa la pròpia intel·ligència. Llavors, aquesta temporalitat de temps polítics o temporalitat divina d'Agustí, justament és aquesta simultaneïtat de passat, present i futur que és possible gràcies a la imaginació.

És a dir, la estructura justament aquesta possibilitat de sobreposar la imaginació a la realitat. Fixeu-vos que això és la lògica que articula tots els estàtics de la recerca, també la mort. Però hem d'estar posicionats en la geologia, no? I l'interès en la geologia no pas per altre poble, no pas per...

altre poble, no pas perquè sigui gelós, sinó perquè justament la gelosia, ell ens diu, és la capacitat que tenim d'imaginar els gestos que estimem. És a dir, que nosaltres estimem algú, no l'estimem tant que és, sinó que allò que potencialment ens imaginem que és aquella persona. I la gelosia forma part, és una mena de formació d'aquest exercici d'imaginació de l'altra persona, no? És a dir, el nostre desig està sempre modificat, està sempre animat, està sempre encès per la nostra...

capacitat d'imaginar algú en una situació en què no el coneixem. Justament ens diagnostica sobre el mateix, no? Quan aquella persona ja ens és absolutament conevolta. Fixeu-vos que aquesta llei de la geologia de l'amor és la mateixa que s'aplica en el temps, és la mateixa que s'aplica en la teva escriptura, no? Llavors, el grup de la manera fa ells, simplement, una persona molt metòdica, és una persona que aplica el mateix grau a tot arreu, a tota la vida.

Aleshores, com funciona? Això, parlant com a s'estructura, com a estètica, llavors deixau, a veure. La recepta dels neologismes és molt monumental, no hi ha res de diària, per tant, no estem en pàgines necessàriament, està dividida en set grups. Els set grups són, pel cant de la soà, pel cant de les veïnes amb flor, pel cant de les armendes, soà amb armendes, amb les dues trampes, oi?

Perquè en el fons és només una dilatació. És a dir, allò important per entendre’ns és el que pretén fer i la impossibilitat d’allò que pot fer.

I finalment, el temps retrobat. Vol dir d'alguna manera és un parèntesi que inclou al mig tota la vida. Perquè el temps retrobat és justament l'assaig, la poeta, que li permet d'alguna manera fer tot el que vol fer perquè escriu anteriorment. O sigui, és només un anellà del temps retrobat i perfecte de la lectura que se'n rebella justament al sentit posterior de l'art de l'escriptura.

La literatura com una salvació escatològica d'allò que fins ara s'havia semblat una mena de pèrdua de temps, no? Llavors, fixeu-vos que per entendre tot això, en realitat hem de fer una mena de decisió igual que la feia un amo en si. Però podeu veure, diguem-ne, separar-se entre el subjecte anunciador, sí, no? Com a subjecte anunciat i ser el subjecte anunciador.

Perquè aquí també dues persones, no? Hi ha el personatge, si voleu, no? Que és aquest subjecte anunciat, no? I hi ha aquest subjecte anunciador que és, d'alguna manera, agradador, però agradador d'algú. És a dir, un dia en Piqués Proust. També existeix l'escriptor. També existeix l'autor, no? Llavors, el problema justament és...

Perquè aquí també dues persones, no? Hi ha el personatge, si voleu, no? Que és aquest subjecte anunciat, no? I hi ha aquest subjecte anunciador que és, d'alguna manera, agradador, però agradador d'algú. És a dir, un dia en Piqués Proust. També existeix l'escriptor. També existeix l'autor, no? Llavors, el problema justament és, d'alguna manera, com està estructurada la veu narrativa, és que d'alguna manera aquest Proust va acompanyant com una instància que sobreimposa la seva idea, aquest Marcel, que simplement està fent una experiència de la vida, no? Llavors, d'alguna manera, tota l'estona el que està passant és que Marcel va fent la seva vida, va anar a les festes diverses, va entretenir-se amb el Bertín, va fent coses, no? I es va queixar que no pot escriure.

I bàsicament, allò que hi ha és que Marcel fa això, Proust diu, jo no sabria per què. O sigui, tota l'estona la veu queda recollida per aquesta veu anterior, que és la veu d'aquesta temporalitat.

Fixeu-vos que funciona igual. La lògica de la conversió és la mateixa. És d'alguna manera gràcies a la fe, que no és pas l'art de la literatura, sinó que en aquest cas és la memòria involuntària, que és el cor de la voluntat. No passa la racionalitat.

Personalitat no hi ha aquesta adhesió directa a l'escriptura, que seria un programa. Fixeu-vos que això que descriu de Marcel i de Proust no és balder. Per què? Perquè bàsicament el joc de la recerca, la identitat de la recerca, es construeix en un moviment retrospectiu, és un moviment de lectura. És a dir, el que permet establir la diferència entre un Proust que ja ha escrit i un Proust que encara no ha escrit és que el que ja ha escrit d'alguna manera està revisitant la seva vida.

I la seva vida, aleshores, centra aquests moments de memòria involuntària que li permeten fer aquest dill de sentit, aquest gir semàntic. Llavors, el que fa Marcel és escriure's a ell mateix. És a dir, en el moment en què ell, d'alguna manera, fa esbrinar com un estudiat de la seva trajectòria vital en aquell temps de volum, ell el que fa és, ja esclar, narra una ambulància, no?, que jo crec que, bé, no ho coneixem

Bueno, aquest tractuem-ho coneixe, no? És que la vida passa molt ràpid. La vida passa molt ràpid i passa especialment ràpid si allò que volem és comprendre-la. O sigui, que el fonament de la vida és una metamorfosi, allò que va deixant-nos fragments inconexos que nosaltres no tindrem més clarí. I per tant, el que necessitem és tornar a llegir el llibre, no?, rellegir el llibre de la nostra vida, rellegir els signes del llibre de la nostra vida.

I precisament això és el que parlarem en aquest llibre. Aquí ja esclarit una vida. I aquí ve't amb moltíssima frase que tots veiem a la portada de l'estat del llibre, la vida autènticament viscuda és la literatura. És a dir, només la literatura és capaç de fer aquest exercici tan important de sentir una vida que, òbviament, s'hauria dissolt en la no impositió de res.

Això em sembla un dubte important. La bellesa de la veritat, en canvi, és el que ens fa fer-nos conèixer aquella veritat, llum que no pot venir, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que es tiraix més llum i forma veritat a conèixer.

i que simplement la nostra vida. La vida plena, la vida finalment descoberta i aplanida, l'única vida, per tant, realment viscuda, és la literatura. La vida, pensàs també, viu a gairebé tots els homes tant com en l'artista, però és una meva perquè no em plou per sacrir-la, i així en un passat estrany trobar les coses que són inútles.

Un artista són aquells que prenen la tasca de descobrir la vida a través de la literatura de l'art. Llavors, simplement, deixa's que escriure's a tu mateix, des d'una trama.

L'experiència és que, òbviament, no tindria sentit, és a dir, el missatge que si no tindria una relació, no? L'escriptura permet aquest exercici de donar lectura a aquests nens de relatura, no sé, malgrat de tota la seva vida. És la interiorització d'una trama per donar gust a aquest sentit, no? Fixeu-vos que res d'això no pot anul·lar la distensió, és a dir, el fet que un individu ja, una identitat,

que justament es problemàtica, no?, i això normalment a la literatura companya, és problemàtica perquè no vol produir-se a la percepció d'aquest tristènto que justament el que dona valor a la obra. Perquè fixeu-vos que una trinquera, no?, una idea que justament el que té la problemàtica és la percepció de temporalitat, és a dir, la narració no té sentit si aquesta narració és problemàtica respecte a l'experiència de temporalitat que ens barreja el subjecte.

Simplement, només remarcar, veia que això també és temps biol. I aquest és temps biol productiva entre dues estallers de narració.

És el Marcel, que és el personatge que subjecta a narrar, i aquest passat del Proust. Ja ha tingut la revelació, ja ha tingut la il·luminació i bàsicament ha estat tota l'estona lamentant el temps perdut de Marcel. És algú desconegut en aquest sentit retrospectiu, però que d'alguna manera ha fet tot el perill per tal de poder-lo escriure.

Aquesta tensió productiva és el resultat de posar en un sol estadi dos punts de vista absolutament diferents, no? És l'humà i el diví. I això és el mateix que teniu amb l'agostí, simplement.

Proust, simplement. Llavors, d'alguna manera, aquí darrere està dividint, precisament amb aquesta estatíssima que té i amb ell descriu la plana alta. Aquesta conversió de Proust és equivalent a l'agostia en el moment en què sentim, quan dic equivalent a la conversió en el sentit metafòric. Ja ho he dit, no vull que ho llegeixi molt, però bàsicament és la idea, aquesta, que es va esdevenir per la possibilitat d'escriure.

en el moment que remabella la matèria de la pròpia obra. Llavors, la memòria involuntària per Proust és simplement la columna vertebral, l'espina dursal, que permet apurar el temps a partir de la paraula. I és aquesta cursa contra rellotge per tancar el cercle abans de morir-se. Per tant, fixeu-vos, com dèiem abans, que la importància d'un testament com el Proust respecte a les construccions de les trames literàries

de les construccions, de les trames literàries que tenen, és la estructuració narrativa del temps, és que l'experiència és llegida amb una clau de lectura que supera, que està fora, que és exterior de la pròpia experiència. És a dir, el cop que supera la vida és allò que ens pot explicar la nostra vida, i és l'únic que ens pot explicar la nostra vida. Agustí només ve que està fora de la temporalitat, és qui pot donar-nos, diguem-ne, una consciència real de la nostra temporalitat.

I només això li permet donar a ell, per dir-ho així, el gir de l'escriptura que li fa un principiol i fa articular la trama de l'establiment. Fixeu-vos com els dos parteixen de la premissa, que el temps que nosaltres vivim, el temps quotidià, és un temps mancat, és un temps inestable.

La vida està, per absència, absolutament cronològica, fragmentària, i no val la pena viure, si no és en funció d'aquestes claus de la cultura, principalment. Fixeu-vos que, res d'això, és autobiografia.

Perquè una biografia simplement és explicar justament el que

D'alguna manera, Marcel tota l'estona està buscant la seva vocació entre els equivocats. És a dir, ell és un escriptor romàntic, és un escriptor realista, no és un de tot. Trata en el cap i en realitat on havia de buscar.

no? No ho sap, que havia de buscar, era aquesta il·luminació que ha col·locat fora. D'alguna manera aquí es posa en valor l'amor involuntari, però també en reacció de l'atzar, de la il·lusió del lloc perviure, d'allò inmortal, etcètera. Quina podria ser la diferència amb Agustí, amb això que volem? Jo crec que és una diferència molt evident, perquè és una diferència molt... bé, molt normal i molt pròpia del context polític d'acadèmia.

Si fixem-nos que Proust no es coneix. Si fixem-nos que allò que ens havia dit recentment, allò que ens explicava Agustí, era un ser també com a espècie, com a parella de l'espècie, de la comunitat, d'una col·lectivitat, de la construcció, era simplement memòria transportable, un tàctil a tot arreu.

I això no és altra cosa que un signe de la...

...però també com a signe de la pluralitat pròpia del text. Podríem plantejar-nos si justament la modernitat, com sempre com a noble, és aquell subjecte aïllat que fa una conquesta monumental a través de la llibertat, però que es limita a ser literària. Segur que Agustí això no passa al moment de posar el valor en Déu, és el moment de posar el valor en el fet de compartir aquest Déu amb els germans, amb la comunitat. En canvi, això no passa.

en l'obra de Proust. En l'obra de Proust, d'alguna manera, aquesta limitació de l'obra de narrar fa que hi hagi un unir-se interior i és una escriptura sempre personal, sempre d'alguna manera hermètica, el que seria el compartir. El gran màxim de compartir que poden fer és llegir-lo, però evidentment llegir-lo no és el mateix que llegir la traducció.

És a dir, hi ha una diferència qualitativa important en això, o com a mínim no ho vam veure. Això és Proust. Tenim alguna pregunta?